Ho insinuàvem ja dissabte passat: ara que és temps de pressupostos és el moment més adequat per recordar allò que des de sempre s’ha anat denunciant: que Catalunya pateix d’un injust dèficit fiscal que fa impossible que es cobreixin les necessitats reals del país per falta de recursos suficients. No és que el país no generi aquests recursos: és que un cop generats se’n van i no tornen, a causa de l’anomenat «dèficit fiscal», un concepte fàcil d’explicar i d’entendre. Es tracta, senzillament, de la diferència que hi ha entre allò que ingressa l’Estat provinent d’una àrea geogràfica determinada, especialment via impostos de tot tipus, i allò que l’Estat hi retorna en forma d’inversions i de serveis. Fàcil d’explicar però difícil de calcular. Per tant només es pot fer cas del que ens diguin els que realment hi entenen, que són els economistes. Per això cal tenir en compte l’opinió d’un grup com l’anomenat «Economistes pel Benestar», integrat al Col·legi d’Economistes de Catalunya, que el mes de febrer passat xifrava en més de 16.000 milions d’euros el dèficit fiscal anual de Catalunya. O també el càlcul de l’actual conseller d’Economia de la Generalitat, que fa poc considerava que el dèficit ja va dels 18.000 als 20.000 milions anuals. Sigui com sigui es tracta d’uns recursos molt importants, que s’obtenen a Catalunya però que desapareixen aviat. És evident que si se’n pogués disposar millorarien notablement els serveis i les inversions del Govern català.

Però hi ha un altre fet realment sorprenent: la situació de dèficit fiscal que afecta Catalunya es repeteix igualment a les illes Balears i al País Valencià. Tots dos territoris reben també molts menys recursos i inversions de l’Estat que allò que hi aporten en forma d’impostos, tot i que els governs respectius són encapçalats pel PSOE. Precisament per a avui mateix, 20 de novembre, s’han convocat manifestacions a Castelló, Alacant i València –i aquí amb assistència anunciada del mateix president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig– per reclamar un finançament just per al País Valencià. I a principis de juliol es va celebrar una cimera illes Balears-País Valencià per fer un front comú contra el dèficit de finançament que afecta tots dos territoris. En contactes bilaterals posteriors s’ha fet constar clarament que l’infrafinançament que pateixen perjudica «els hospitals, els mestres, els metges, les polítiques per a la joventut, les polítiques d’habitatge, etc.». Es tracta, doncs, d’un greuge que afecta tots els Països Catalans i que sovint ha passat massa desapercebut.

Avui, 20 de novembre, fa 46 anys de la mort del dictador. Es pot dir que farà també 46 anys de la desaparició de la dictadura? Evidentment que no. El llegat franquista no ha desaparegut. A l’Estat hi ha partits polítics que encara el defensen. Alguns obertament i d’altres amb la seva actitud immobilista. L’època de la transició no va ser un camí per instaurar una democràcia plena sinó un mitjà per anar adaptant allò que havia quedat «atado y bien atado» a la nova situació però sense deslligar-ho gaire. Ara, 46 anys després, la nova llei de memòria democràtica és tan poc ambiciosa que no planteja canviar res, segons diu el mateix ministre de la Presidència, Félix Bolaños. Només preveu un canvi concret: el Valle de los Caídos recuperarà el seu antic nom de Valle de Cuelgamuros. Això és memòria democràtica?