Les nostres ciutats i pobles estan plens d’animals de tota classe, però això no és nou. Des de fa milers d’anys, els humans ens hem avesat a compartir les nostres vides amb altres espècies, en una relació simbiòtica on tothom hi surt guanyant. En l’antiguitat, els animals amb els quals es dormia al costat eren aquells que servien d’alimentació o que ens brindaven la seva força. Ara ja només queden a prop nostre els que ens fan companyia, que no és pas poca cosa: la soledat és el gran mal de les societats modernes, així que agraïm tenir a prop éssers afectuosos, predictibles i agraïts –i que ni pregunten ni menteixen ni critiquen. Sense descartar que alguna gent es faci acomboiar per bèsties pel sol plaer de sentir-se superior. Al capdavall, ja la Bíblia –al Gènesi– preveia que l’home regnaria sobre la natura (tot i que, mirant la meva gata, jo no sé qui serveix a qui).

Entre els animals casolans destaquen sobretot gossos (domesticats fa 12.000 anys) i gats, però també hi poden haver peixos, ocells, tortugues, conills, serps, fures... A tota aquesta fauna cal encara afegir els bitxos que viuen al carrer i fora del nostre control: coloms i cotorres (=tones d’excrements l’any), rates, gats i gossos assilvestrats, insectes… Tot sumat, doncs, un nombre prou significatiu d’urbanites no sàpiens que dona peu a no pocs problemes de convivència, de salubritat pública i de seguretat.

I és que ni els nostres habitatges ni les ciutats no estan preparades per a aquest autèntic zoo urbà. Els pisos solen ser massa petits perquè molts animals s’hi puguin sentir còmodes, i això és font d’estrès per als nostres hostes de quatre potes (estrès que pot acabar pagant el veí del costat o de sobre).

D’altra banda, l’urbanisme també ha volgut desatendre les necessitats d’aquests «altres veïns». Començant per les fisiològiques: si un gos ha de fer les seves feines dos cops per dia, això implica que els nostres carrers acabin convertits en uns gran pipicans naturals, amb totes les molèsties que això ocasiona. A més, calen àrees d’esbarjo, fonts d’aigua, serveis de recollida d’animals abandonats...

En resum, si volem fer bé les coses, cal un compromís ferm, tant dels tenidors d’animals com de les administracions –més enllà de les corresponents ordenances. Fins i tot cal fer un pensament en l’àmbit legal: actualment, el Parlament espanyol està modificant la normativa per tal que els animals deixin de ser considerats coses o béns immobles –que és el tracte que tenen fins avui. Ja ho va dir Paul McCartney: «Pots jutjar el veritable caràcter d’un home –o societat– per la forma en què tracta els seus companys animals».

Això sí, cal tenir en compte tant o més els interessos de la gent que ni tenen animals ni en volen saber res. Ells també són fills de Déu. I és que sense l’acord entre els uns i els altres, i tenint en compte com de «feres» podem ser els humans (assegurava Nietzsche que l’home és l’animal més cruel), la pugna pot no acabar bé, essent com és aquest un tema que desperta passions –tant a favor com en contra.