La noia que creua el pas de vianants camina molt a poc a poc, com si temés que li explotés una mina sota els peus o portés a les mans un got ple d’aigua que no volgués vessar. M’hi fixo bé i m’adono que du als braços un nadó en un embolcall de color rosa que subjecta amb cura exquisida, amb la força justa i precisa perquè no li caigui a terra, perquè pugui sentir-se protegit però no massa oprimit contra el seu cos. La dona té el posat encarcarat, de novella. Fa la sensació que no ha dut gaires criatures a coll i avança pel carrer que ara veu ple de perills, de cotxes que fan massa soroll, de vianants que es parlen a crits, com qui porta un tresor extremadament valuós i fràgil. Mai s’oblida el primer desplaçament amb un nadó, i encara menys si és el teu. La vida pesa ben poc i és terrorífic adonar-se’n. I la por augmenta sense aturador en sortir de l’hospital, fer els primers passos i prendre consciència que tens la missió de custodiar una nova vida, de fer-la créixer, d’acompanyar-la i d’educar-la fins al dia que l’has de deixar anar. El món passa a ser un lloc incòmode. Les nits mai més tornen a ser un oasi de despreocupació. Només són l’impàs intermedi entre dos moments cíclics: quan acotxes les criatures confiant que respirin tota la nit i quan les despertes confiant que continuïn respirant.
El World Press Photo 2021, que es pot visitar al CCCB fins al 12 de desembre, exposa dos treballs periodístics colpidors a l’entorn de la maternitat. D’una banda, les fotografies de la polonesa Karolina Jonderko sobre els «Reborn», uns ninos hiperrealistes dissenyats amb tota mena de detalls, equipats amb dispositius electrònics que simulen els batecs del cor, la respiració i l’olor. Tenen certificat de naixement o d’adopció i algunes dones del seu país els cuiden com si fossin de debò. I, d’altra banda, «Habibi», de l’italià Antonio Faccilongo, i que ha estat el guanyador del premi al millor reportatge de l’any. Narra com alguns palestins que compleixen condemna en presons israelianes, i que tenen prohibit tenir contacte físic amb els familiars, han aconseguit passar el seu esperma fora de la presó amagat en regals per poder tenir descendència. En una de les fotografies apareix l’Amma Elian amb dos bessons a la falda, nascuts el 2015. El seu marit compleix cadena perpètua des del 2003.
Es marceixen les fulles grogues dels arbres del meu carrer. El meu fill petit em demana si m’agrada el fred. Abans m’encongia l’aire gèlid i la foscor prematura. Però he après a esperar l’hivern, l’estiu, la tardor i la primavera, tots i cadascun dels dies amb les seves pluges i els seus sols.
