S’acaba de constituir la presidència de la mesa del Consell per la República a la catalana vila de Canet (el del Rosselló, no el del Maresme). És un objecte polític volador pendent de ser ubicat. Promogut pel president Puigdemont, el seu entorn, el seu partit i una colla de versos lliures. Els no gaire immersos en les coses del procés han de saber que és una iniciativa per construir una mena de Parlament alternatiu al del parc de la Ciutadella. El qual pretén substituir-lo en espera de la pretesa república catalana. Mentre, les altres formacions polítiques ho viuen amb recel, però sobretot amb silenci. Recelen o menysvaloren el moviment central de l’home de Waterloo.

Sorprenentment, persones provinents d’altres caladors de vots han estat els votats per presidir-lo. Els cinc escollits no tenen cap vinculació orgànica amb el partit que ho sustenta tot. La seva «Laura Borràs 2.0» és una regidora de la CUP. A l’única representat d’aquest partit l’acompanyen un militant d’ERC hipercrític amb l’actual direcció, la portaveu de Demòcrates (independentistes provinents d’Unió Democràtica), l’alcaldessa de Banys d’Arles i Jordi Pesarrodona de Sant Joan. Un pallasso represaliat.

La presidenta Curto va declarar després de ser escollida: «Si aquesta eina no funciona, en trobarem una altra». Marxisme (de Groucho) en essència. El seu perfil i els que l’acompanyen semblen escollits a propòsit per la seva no relació amb el juntisme, com si el nucli dur s’hagués passat de volta en voler mostrar una fingida transversalitat teledirigint les votacions.

El «nostre» home, en Pesarrodona, cobreix una part de quota diversa. Me l’han qualificat com un tipus íntegre des d’entorns d’activisme propers. Va assolir la fama amb majúscules quan va aparèixer plantat amb el seu nas vermell al costat d’un guàrdia civil el 20-S. També va donar un sonor cop de porta al seu partit de sempre (Esquerra). Tot i aconseguir un bon resultat en les primàries de Junts, el van relegar a un lloc de no sortir. Estèticament personifica una mena d’antiheroi respecte dels hereus de Convergència i als autoanomenats independents que han colonitzat la direcció d’aquest partit. Tal com explica el meu admirat Pep Garcia, l’ofici de pallasso és molt seriós i respectable més enllà de les riallades, les cares blanques, els nassos i la llàgrima negra pintada a la galta. De cap manera li trauré legitimitat per dedicar-se a la política provenint d’aquest món.

El somriure dibuixat a la meva cara el dia de la seva foto nasal durant els escorcolls a la Conselleria d’Economia se’m glaça quan l’escolto un cop i un altre saturant la seva condició de revenjat. Juga aquesta carta per progressar en política. Certament li van caure cops de porra l’1-O i el van fer passar pels tribunals a ell enlloc del guàrdia agressor. Els greument represaliats acostumen a parlar-ne poc, eviten la seva pròpia victimització i quan els hi fem preguntes, canvien de tema. Hem baixat en la graduació de fets. L’anècdota ara és poder.