Darrerament hem sentit a dir que Manresa és una ciutat de cine, la justificació a aquesta adjectivació la podem trobar a la sala gran del Casino amb la mostra «Manresa i acció, vivint en pantalla gran», un espai per descobrir el protagonisme manresà a la pel·lícula Plácido 60 anys després de la seva estrena, festivals que ens han posat en el panorama cinematogràfic internacional, directores i directors premiats amb un futur prometedor, actors i actrius que, fent d’extres, han omplert de qualitat humana i artística importants produccions, o iniciatives que ens han convertit en un plató atractiu per acollir rodatges de primer ordre.
L’exposició arranca la recta final d’un any ple d’activitats coordinades per l’Ajuntament amb la implicació i l’esforç d’una feina ben feta per part de Cineclub Manresa, El Galliner, el Festival Clam, la Manresa Film Office, els Cinemes Bages Centre i un grapat de persones vinculades amb les fites assolides en un sector on els bons resultats tenen més a veure amb la creativitat, l’enginy i la capacitat de gestió, que no pas amb el glamur.
Demà encetem una setmana dedicada al geni de Luis G. Berlanga amb una retrospectiva de les seves millors pel·lícules, triades pel seu amic i crític cinematogràfic Manuel Quinto, que es projectaran diàriament a les sales del Bages Centre; i a més d’altres sessions i homenatges, el 3 de desembre s’estrena a les pantalles comercials el darrer film del director Rodrigo Cortés Love Gets a Room, una història d’amor i supervivència en el gueto de Varsòvia rodada en part al Centre Històric, a l’edifici de l’antiga Anònima Manresana.
Però la mostra més contundent que això no és una seqüència en pla curt és que el Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya afronta una decidida remodelació per fer-se un lloc entre els grans; i els directors Esteve Soler i Gerard Quinto amb set directores de casa ja han encès els focus per a un nou llargmetratge produït i rodat a casa nostra.
Potser no és correcte dir que Manresa sigui una ciutat de cine, maltractada per la història i en èpoques mancada d’autoconfiança, que hagi estat escollida per ser l’escenari d’una ciutat grisa de províncies a Plácido o el racó d’un gueto jueu, no diu gaire a favor de ser un lloc idíl·lic; però que hagi estat capaç d’atraure l’atenció de grans directors, flirtejar amb el més granat de la indústria gràcies a festivals de renom o que a hores d’ara tingui projectes engrescadors per il·luminar les pantalles, ens porta a la conclusió que tenim una ciutat amb persones capaces d’entusiasmar-se amb la feina i posar-hi càmeres i acció.
Hi ha un motiu per sentir-nos encara més cofois que el dubtós títol de ser una ciutat de cine, i és el de tenir una ciutat amb gent de cine.
