Les visites presencials, i amb cita prèvia, això sí, s’acaben a les 11. Si ja han passat les 11 ja no pots entrar ni a demanar l’hora. Si tens cita prèvia, sí, però la cita prèvia te la donen només per a segons què. I per a segons què, no. Amb una mica de sort t’envien al caixer automàtic. Ara, per a gairebé tot t’envien al caixer i et baralles amb ell. Curiosament, amb el caixer no hi pots parlar, i «parlar» o «t’escoltem» és un dels lemes publicitaris que més fan servir en les seves campanyes que no són veritat, diguin el que diguin. Però en la majoria dels casos t’envien al web perquè t’espavilis online. Quan et diuen que ho facis online el que volen dir és que et busquis la vida i que ja t’apanyaràs. Ja t’ho faràs. Enviar-te al web és, directament, enviar-te a casa. Si has de resoldre o consultar petits problemes pot molt ben ser que se t’acabin convertint en grans problemes. No parlo de mi. A mi, la veritat, és que cada cop m’està més bé no haver de tractar amb el que s’està convertint la banca i les grans empreses de «serveis». Ho faig tot pel web i com menys els he de veure millor. No els vull ni veure. No els puc ni veure.

Els dic que no parlo de mi perquè és de la gent gran de qui parlo. Dels vells, dels avis, dels que són grans de veritat i que van néixer analògics i, de fet, volen morir analògics. Hi tenen tot el dret. Els que, amb raó, es queixen que els bancs no els tracten bé. Tenen raó, fan nosa. Amb tota la cosa digital i tal la gent gran, senzillament, queda fora del mercat. Literalment. Per un o dos que s’han espavilat online, la resta ja saben que no n’aprendran però que, tot i això, mereixen ser (ben) atesos per uns bancs que guanyen una milionada i per unes empreses de serveis bàsics, digues-li llum digues-li telèfon, que en guanyen 2 de milionades. No hi ha dret. Veig la gent gran fora de joc, expulsats d’un tema tan sensible com els diners i la llum. No sé quin insult hauria de fer servir perquè fos l’insult just i precís que es mereixen les grans corporacions –no només la banca–, també les de la llum. I el gas. I els telèfons. Que tenen ara mateix desatesos o mal atesos la població gran. Fins i tot enredant-los. I se’ls en fot. A mi també se me’n fot que llegeixin aquest article i no els senti bé. Que els bombin! Igual que ells donen pel sac. Perquè això és el que estan fent les grans empreses amb les persones grans. Els donen pel sac. Encara que ens venguin el contrari. I això emprenya i posa de mal humor. Doncs sí. De vegades em demano com és que no sortim més al carrer.