El Diccionari de la Llengua Catalana defineix «persona» com «individu de l’espècie humana». El de la Real Academia Española és de la mateixa opinió. El Cambridge Dictionary de la llengua anglesa parla d’«un ésser humà». Resumint: cada vegada que parlem d’«homes i dones» o viceversa, podríem utilitzar «persones» per fer-ho més curt i no estar pendents d’oblidar un gènere en la passió o la rutina del discurs.
Res de «treballadors i treballadores» o «regidores i regidors». Des d’ara «persones treballadores» o «persones regidores», fins i tot en el cas que alguna d’elles insisteixi a demostrar que no «regeix» gaire. Es podria escurçar la fórmula situant un advertiment al principi: «En aquesta intervenció em referiré a tothom en femení, en qualitat de persones», i a partir de llavors parlar només de metgesses, advocades, directores i mosses d’esquadra.
El perill és que algú opti per l’avís contrari: «Jo parlaré de tothom en masculí, en qualitat d’éssers humans»; tanmateix, estic convençut que el mot «persones» acabaria imposant-se, sobretot en un moment propici com l’actual, abans que la reacció masclista, que ja treu el nas del negacionisme, no recuperi posicions en la batalla cultural.
En l’actualitat, ja hi ha persones i grups que usen el femení com a genèric, i diuen «totes» en lloc de «tots», però ho fan com un instrument de lluita contra el predomini del masculí en la llengua, en la societat i en la història. És una expressió militant. En canvi, la nostra proposta no es basa en una filosofia política sinó en la sistemàtica de l’idioma, i és acceptable per ella mateixa amb independència del que pensi cada parlant sobre la qüestió de l’heteropatriarcat.
Amb el temps, deixaria de ser necessari el «parlaré de persones» com a advertiment inicial, i passaríem a utilitzar sempre el genèric femení, de manera que l’Institut d’Estudis Catalans no tindria altre remei que assumir-ho i incorporar-ho a la normativa. I qui jornades passa anyades empeny.
