Observem en el futbol d’elit jugat per homes una tendència cada cop més acusada a la comèdia, l’exageració, allò que s’anomena, benèvolament, la picaresca a l’hora de simular agressions i lesions. És insuportable. I ara, que es parla d’introduir canvis en algunes normes fonamentals, estaria bé donar als àrbitres prou eines per castigar severaments els jugadors als quals els frega la mà de l’adversari el clatell i es tiren a terra com si els hagués explotat una bomba al mig dels morros. La targeta vermella seria poc càstig per a tots aquests intèrprets de pa sucat amb oli.

Contrasten poderosament amb aquestes actuacions algunes actituds de les quals els mitjans ens n’hem fet ressò darrerament: un àrbitre que encoratja uns joves futbolistes a gaudir del joc i a entendre que si ells s’equivoquen, al col·legiat també li pot passar; un jugador d’hoquei patins que no executa un penal en reconèixer que la decisió arbitral favorable era errònia; i un atleta d’una prova d’obstacles que s’atura a aixecar un corredor que ensopega davant seu.

Diran alguns que l’esport és competició, que guanyar és l’únic important. Però és mentida. Al professional se li reclama la victòria, però també que dignifiqui el seu esport i aquells que paguen per veure l’espectacle. Per a l’amateur, la superació personal hauria de ser el camí cap al triomf. I en l’esport de base, allò que té valor realment és passar-s’ho bé, aprendre, competir amb honestedat i saludar el rival al final del partit, la cursa o el combat. I als qui es llancen a terra, tant de bo s’ofeguin en les seves misèries i frustracions.