L’altre dia el líder de la oposició, Salvador IIlla, va fer allò que fem sovint els que escrivim a la premsa: explicar els nostres viatges i viatgets. El primer secretari del PSC va ser uns dies o unes hores a la Bombolla de Brussel·les (nom que rep l’entramat institucional i humà que envolta la comissió i el parlament europeus) i li va semblar oportú fer-nos–en cinc cèntims amb un tribuna a La Vanguardia titulada Catalunya ha de ser present a Europa. L’article, sincerament, no aporta massa res de nou, més enllà de descobrir (sic) que Europa està fent un viratge del neoliberalisme al neokeynesianisme, que en això d’incrementar la despesa pública però també els ingressos el sud i el nord no parteixen de la mateixa posició de sortida i que la Unió Europea està en una nova cruïlla històrica en què ha de triar entre fer un salt endavant, en integració, cohesió i unitat estratègica, o mantenir el model aliancista (el club d’estats) fràgil i decadent (ho hem vist a la GB, ho veiem a Hongria i Polònia i ho veuen perfectament des de Pequín i Washington).

Pel què fa a la qüestió anunciada el·lípticament al títol de l’article tampoc s’aporten grans propostes, sap greu. Els exemples que ens posa són de presència i influència indirectes, com la de Jaume Duch, alt funcionari de la UE, o la dels presidents Maragall i Pujol, que van mirar de ser a Europa a través de l’Assemblea de Regions, l’un, i de l’impuls de l’Euroregió, l’altre, amb molt bons discursos però modestos resultats. I no obstant, l’article dibuixa, si és sincer, un consens interessant a la política catalana. I no anem sobrats de consensos, precisament. Deixant de banda Vox i la CUP, que per raons molt diferents (però amb discursos excessivament semblants...) rebutgen la integració europea i recelen de tot el que vingui de Brussel·les, i el PP, que entén el lligam amb Europa en clau estrictament espanyola, la resta (Comuns, ERC, PSC i Junts) comparteixen, si més no en teoria, la literalitat de l’afirmació: Catalunya ha de ser present a Europa.

Si la voluntat és sincera, si Catalunya ha de tenir un paper propi i directa en la construcció europea, feina a fer n’hi ha i molta: es podria aconseguir per a la Generalitat molt més poder de decisió i negociació en temes com els fons europeus (els nous i els vells) i altres, es podria ampliar el pes i el poder de l’Assemblea de les Regions, es podria incloure el català entre les llengües oficials de la Unió, podria (l’estat espanyol) deixar de posar pals a les rodes a la creació de delegacions de la Generalitat a diferents ciutats del continent, o es podria contribuir des de Catalunya i des d’aquesta majoria política àmplia al debat sobre el futur de la UE, des d’una perspectiva subestatal, supraestatal i fins i tot postnacional. El problema, pel senyor Illa, és que més Europa significa inevitablement menys Espanya i això, em temo, els seus companys del PSOE no ho veuen gens clar.