Innovar és el nou mantra, com fa un temps ho va ser emprendre. Innovar, un concepte amb l’origen a l’edat de pedra, és avui la claca amb què l’economia s’anima a si mateixa a mantenir-se tensa en uns moments de gran incertesa global. Es demana a les empreses que innovin, se les garanteix que les que no ho facin envelliran de pressa i malament i se’ls ofereixen un munt de receptes per no perdre el tren d’un futur que mai no havia arribat tan de pressa. La setmana passada, a tall d’exemple, el professor manresà a Esade Xavier Ferràs va intervenir en una jornada organitzada per Pimec Catalunya Central justament sobre la innovació, una mena de poció de fórmula indescriptible sense la presa de la qual tot projecte està abocat al fracàs. «Fracàs», la parauleta. Ferràs explicava el «nou ordre global», en què l’economia és la guerra amb altres mètodes i situava la innovació com l’element per sobreposar-se a la batalla de titans tecnològics en la qual Europa, assegurava, és un espectador passiu. Catalunya, deia, no ha sabut connectar encara la indústria amb la recerca, està mancada d’innovació perquè no enforteix la seva indústria i ha de mirar-se en el mirall Alemany, on el lideratge fort i sense dubtes de la cancellera Merkel ha mantingut encesa la flama de la governança europea per al seu país. I emmirallar-se en els governs que aboquen més recursos en la construcció d’una xarxa tecnològica nacional. Recordem-ho: mentre Kosovo esdevenia aquí en alguns discursos un exemple en què fixar-se i no tothom es feia un fart de riure la roda continuava girant. La nova religió econòmica de la innovació i l’emprenedoria reclama una fe inexpugnable en els intangibles i la recompensa que vindrà, sens dubte, per la feina feta. I en el càstig per als perdedors. Els exemples que il·lustren l’innovador d’èxit són Steve Jobs o Elon Musk, Messis precoços capaços de convertir una idea en or. Però per a quin jove jugador de casa nostra és exemple Messi per prosperar en el futbol massificat de les categories inferiors? Quants Messis es creen només amb voluntat i una mica d’autoestima? A quants fracassos condueix la sobreexplotació de les pròpies capacitats? Hi ha, potser, un excés d’idealització de l’èxit a gran escala que menysté la lluita per la supervivència que és la vida de l’empresa i la vida en general. Si no som els més grans no som res, venen a dir-nos. Però entremig hi ha una enorme escala de colors, que no vol dir de grisos, i rendir al màxim de les teves possibilitats acostuma a ser el més satisfactori. I el veritable èxit personal.
