Intentar l’ascens de l’Everest amb uns peus d’ànec i un banyador per tota vestimenta és probablement una mala idea. Tan dolenta com banyar-se a l’agost a Coma-ruga amb botes de muntanya i deu capes de roba tèrmica. De la mateixa manera, els embolics amb la tramitació dels pressupostos de la Generalitat, i altres trencacolls que afecten el govern de Pere Aragonès, guarden relació amb un desajustament entre l’activitat a emprendre i l’equipament triat per dur-la a terme. La mítica majoria del 52% és una imatge enlluernadora, però va ser formulada per empaitar uns objectius diferents dels que urgeix resoldre ara mateix. ERC, JxCat i la CUP només formen un conjunt homogeni en relació amb la independència; Jaume Giró i Eulàlia Reguant estan d’acord en aconseguir una república catalana, però farien polítiques molt diferents si la governessin. El problema és que el somni de l’estat sobirà ha desaparegut de l’horitzó immediat, i en cap cas no se l’espera durant aquesta legislatura, fins i tot si esgota els quatre anys. Els seus partidaris no hi renuncien, naturalment, ja que és el nucli del projecte que els anima, però ben pocs s’atreveixen a posar dates ni al referèndum negociat ni a la via unilateral, que són les alternatives en discussió, ja que successives patacades han mostrat la desproporció de forces entre l’Estat i l’independentisme. Si l’Everest no és a l’agenda d’aquest mandat, i encara menys a la d’aquest curs, l’equipament d’alpinista es converteix en un obstacle. Els grampons, les botes, els anoracs, les pesades motxilles, són poc compatibles amb practicar la natació en una mar tèbia i avorrida. Si els pressupostos de la Generalitat no es poden posar al servei de l’objectiu que uneix el 52% perquè l’Estat els invalidaria sense parpellejar, si del que es tracta és d’administrar els diners de l’autonomia i els fons europeus, llavors el que cal és una majoria «peus d’ànec» per nedar amb agilitat i sense batzegades.