És el guió perfecte d’una novel·la mai imaginada va arribant al seu final. Ella embarassada (com a mínim visualment, espera criatura d’aquí a un parell o tres de mesos), i ell somrient, ara marit i properament pare, entraven al jutjat de pau de Súria en hora i dia de tancat per poder celebrar un casament esperat i «especial». La parella s’ha casat un dilluns a la tarda, amb poca parròquia (la mínima necessària per complir amb les legalitats).

El jutge de pau de Súria segur que ha oficiat bodes de persones anteriorment casades; no és tan habitual, però podria ser el cas, que hagués casat una novel·lista amb una segona parella; però el que no havia fet mai, i possiblement no farà mai més, és casar un bisbe. De fet, no li podia haver passat, perquè fins ara no es coneix cap altre cas ni a Catalunya ni a Espanya d’una situació semblant. De bisbes i faldilles se n’han escrit altres guions, però amb casament final és el primer. I el que també és segur és que mai havia casat un bisbe amb un dona embarassada de bastants mesos, en un procés que la lògica temporal fa pensar que es va iniciar abans que ell decidís penjar els hàbits. Ja ho van dir, que tenia un problema personal que el portava a abandonar el vaixell del bisbat de Solsona.

És cert que el guionista desconegut que ens serveix aquesta novel·la en capítols des del mes d’agost passat (quan es va saber que el bisbe havia decidit deixar l’ofici) pot ser que encara tingui preparats més suculents episodis, ara bé, vist el que ha passat en els darrers mesos, els protagonistes de la història i els que han impedit que es fes pública en veu pròpia dels personatges que hi apareixien podien haver estat una mica més vius i explicar-se des de l’inici.

Fa uns anys, potser algú s’hauria posat les mans al cap perquè un bisbe es casés. Avui, però, amb mentalitats molt més obertes al món i amb una Eslgésia que viu uns temps de tristesa moral, aquest canvi de vida desperta en l’interior de bona part de la població de la Catalunya Central un sentiment de comprensió i, sobretot, de llibertat perquè cadascú pugui decidir amb la seva vida què vol fer, sigui un bisbe o un periodista a la redacció d’un diari comarcal.

És cert que ha estat un viatge de tres mesos, d’agost fins ara, molt intens, literàriament inimaginable, però val la pena deixar de banda els convenis dels humans i deixar que l’amor faci la resta. Enhorabona, parella.