Quantes vegades, si més no mirant pel·lícules, hem sentit l’expressió que titula aquest article: no culpable. Una cosa és el cinema i la ficció i una altra de ben diferent la vida real, però ja ho diuen que la realitat sempre supera la ficció. Aquest passat divendres el tribunal de Kenosha a Wisconsin (EUA) repetia de nou la frase per a un jove de 17 anys anomenat Kyle Rittenhouse que va matar dues persones i en feria una tercera amb un fusell semiautomàtic AR-15. Com que d’armes no hi entenc un borrall he entrat al meu amic Google a tafanejar una mica i, mare meva, això no és una pistola que càpiga a la bossa. És això, un fusell (no tan gros com el que porten els trabucaires, però déu n’hi do) i que permet disparar fins a 500 metres de distància. Resulta que una arma d’aquestes dimensions es pot portar pel carrer (els de Wisconsin) com qui porta un cinturó. Aquest marrec (amb 17 anys encara es pot adjectivar com a marrec) va sortir de casa i va agafar el cotxe perquè conduir sí que es pot a partir dels 16 anys. No sé si la seva família el va veure sortir amb la seva arma tot cofoi o no, però en qualsevol cas així va anar. Era a finals d’agost i a la ciutat de Kenosha feia uns quants dies que hi havia aldarulls (cada vegada més intensos) arran dels trets, set en concret, que un home negre anomenat Jacob Blake havia rebut per l’esquena d’un policia blanc.

Només feia tres mesos de l’assassinat de George Floyd i d’alguna manera això va ser la gota que va fer vessar el vas. En Kyle va decidir anar a donar un cop de mà, ja que, com a bon patriota, calia defensar les propietats i tornar a restituir l’ordre. Val a dir que en aquesta època a la Casa Blanca encara hi era Trump, expert en posar benzina al foc. Enmig d’aquest enrenou, en Kile caminava pels carrers amb el seu fusell i va haver de disparar, així és com ell ho va explicar al jurat, perquè un grup d’homes (blancs) el perseguien i va disparar en defensa pròpia. El jurat popular ha donat validesa al concepte de defensa pròpia i, per tant, no el considera culpable i ara ja torna a ser a casa seva. No he estudiat dret i sé també que a cada país les lleis són diferents perquè no deixen de respondre a la realitat política, cultural i social de cada lloc; per tant, no tinc cap dubte que des d’una perspectiva legalista la sentència és vàlida, però renoi, fa angúnia pensar que la vida de les persones surti tan barata.

Mirat des d’Europa, del Sud, però Europa, tendim a ser molt vehements i pensar que aquests americans s’han quedat en l’època de les pel·lícules que veia de petita de l’oest i que aquestes coses són estrictament americanes, d’una cultura i una casuística específica. En un món cada cop més globalitzat i, perquè no dir-ho també, americanitzat, no sé si la cosa és tan senzilla. Amb això no pretenc dir que estiguem a prop d’anar tots amb una pistola pel carrer però sí que estem cada cop més a prop d’un discurs terriblement individualista que desconfia de les institucions, que demana més càmeres al carrer, més policies i més presons. I tantes i tantes coses que a vegades, mirant per la finestra de casa meva, ja no sé si soc a Manresa o potser a Matrix.