Ala Fàbrica Nova de Manresa havien estat tres mil i tornaran a ser tres mil. Abans tres mil treballadors, la majoria dones obreres, i aviat tres mil membres de la comunitat universitària. Les semblances entre les dues èpoques s’acaben en la xifra rodona, mentre que les diferències són moltes, començant el fet que els tres mil del segle passat produïen, i la majoria dels futurs tres mil seran produïts, sense voluntat d’ofendre. La indústria que va tancar fa trenta-dos anys era una fàbrica de roba, mentre que el centre universitari que es posarà en marxa dins aquesta dècada serà una fàbrica d’enginyers. Els tres mil d’abans cobraven una nòmina que gastaven bàsicament a la mateixa ciutat, tot i la migradesa que va donar lloc a l’expressió «sous de Fàbrica Nova», ja que el tèxtil pagava malament, i a les dones –que hi eren majoria– menys que als homes. Però eren sous, diners injectats a l’economia manresana. En canvi, dels tres mil de la fàbrica d’enginyers, la majoria –els alumnes– no cobraran. Tampoc no pagaran gaire, ja que la UPC és una universitat pública i tots els catalans alimentarem les nòmines del personal amb els nostres impostos. Ja toca: a veure si tot se n’havia d’anar a Barcelona. L’actual Politècnica manresana, l’EPSEM, té un miler d’alumnes i un centenar llarg de professors, xifres que quasi es triplicaran. Veurem formigueig humà al barri del Remei i un increment en el negoci de llogar pisos a grups d’estudiants. I una qüestió important serà el futur del «producte» elaborat. El de la fàbrica tèxtil marxava de la ciutat en camions, però ens convé que els enginyers s’hi quedin per generar riquesa amb els seus coneixements i habilitats, adquirits gràcies a una formació a càrrec dels pressupostos nacionals, una equació de la que Manresa en surt clarament beneficiada. Si han de marxar per l’escassedat d’ofertes atractives, la ciutat només estarà aprofitant una part mínima del potencial de l’operació.
