Els segles IX i X corresponen als inicis de l’època comtal, quan l’actual Principat va passar de la repoblació a la reorganització, segons Xavier Costa Badia, doctor en Història Medieval per la UB, en la conferència del Montepio de Conductors, organitzada pels Amics de l’Art Romànic del Bages. Del segle VIII esmenta la possible conquesta musulmana del territori basada en els pactes amb les elits locals i el manteniment de seus episcopals. El 785 els visigots de Girona es lliuren al poder franc, mentre Barcelona és conquerida. L’efímera conquesta carolíngia, probablement també fou pactada amb elits locals. El 826 esclata la revolta d’Aissó i Guillemó, que comptava amb el poder de Còrdova. La rebel·lió provoca la fugida massiva de població a les muntanyes. Segons Eduard Junyent, Guifré el Pelós omple el buit existent i recupera el país abandonat, amb una repoblació basada en la parcel·lació de la terra a mesura que hi arriba gent a viure. Darrerament, els arqueòlegs qüestionen aquesta visió, confirmen la fragmentació de la gran propietat, però troben indicis de continuïtat en els enterraments de les necròpolis. Els textos històrics que insisteixen en el despoblament tenen motius per fer-ho: els carolingis obtenen poders fiscals sobre les terres, ja que si no hi ha propietaris són estatals, mentre hi ha qui reivindica el dret d’aprisió de les terres treballades familiarment. Contradiccions, com els topònims d’origen preromà, que ja assenyalava Raimon d’Abadal. Si el territori queda despoblat, es perd la memòria col·lectiva, però malgrat tot, perdura la toponímia antiga. També es tracta d’un període de ràtzies saquejadores contra els francs documentades a Osona i anteriorment a Narbona i Girona, sobre cristians. Recentment la filologia i la paleografia arriben a la conclusió que el llatí utilitzat és d’origen local amb traces visigodes. Així s’haurien mantingut centres de cultura i escoles on s’ensenyaria a escriure en llatí. Aquests pobladors es convertirien en col·laboradors del comte Guifré. Més que d’un territori despoblat s’hauria de parlar de desorganitzat, en el qual malgrat la fugida de gent, seguiria havent-hi una complexitat social amb elits ben formades i eclesiàstics amb una organització interna. En lloc d’una terra sense ningú es tractaria d’una terra de ningú. Important el matis, ja que es tracta d’un territori entre dos gegants que va funcionar amb unes dinàmiques internes pròpies, amb els poders polítics al marge. A partir de 878, el rei Lluís el tartamut erradica la revolta del comte Bernat de Gothia i l’expropia per promocionar petits oligarques locals fidels al seu poder. És el cas de Guifré el Pelós que obté el premi del que seran la majoria de comtats catalans, tot i els desafiaments per administrar un territori més gran, amb problemes de comunicacions, que delega als seus germans. És important el seu rol de reorganitzador del territori: es fa veure, teixeix aliances, adquireix terres, atorga cartes de poblament, promociona esglésies i monestirs, revitalitza els castells de la zona i mostra un poder militar actiu en les campanyes sarraïnes fins la seva mort el 897. Els seus fills es reparteixen el territori: la zona de Barcelona, Girona, Osona fins a Manresa queda en mans de Guifré Borrell, que mort jove i passa l’herència a Sunyer. Urgell a mans de Sunifred II; Cerdanya, Berguedà, Conflent, Vallespir i Besalú per Miró II. Amb Sunyer es reorganitza la zona sud de la Catalunya Central, el Pla de Bages, i s’assenta la frontera Llobregat-Llobregós.