El molt liberal Pablo Casado vol que Pedro Sánchez apliqui un 155 educatiu a Catalunya per fer complir la sentència del 25% (en nom de la llibertat, és clar, aquesta que predica per als governs regionals... del seu partit). Ens podem imaginar el líder del PP somniant que un agent de l’autoritat –espanyola, por supuesto– entra a totes les aules d’una escola catalana i amb veu autoritària ordena: «¡Esta clase se tiene que dar en castellano!». El PP s’ha descarat, si és que alguna vegada n’havia existit el dubte, com el gran partit del nacionalisme espanyol; més que liberal o conservador, més que de centredreta o de dreta descentrada, la seva essència és nacionalista i deriva directament d’unes fons genètiques situades en l’Alianza Popular fundada el 1976 per Manuel Fraga Iribarne i altres exministres i alts càrrecs del franquisme, i que va concórrer a les primeres eleccions de la Transició, les del 1977, amb l’eslògan «España, lo único importante». Hi ha un fil directe que passa de Fraga a Aznar i d’Aznar a Casado (via Faes), i és un fil d’espanyolisme intransigent al marge de dissimulacions temporals per motius electorals o de conquesta del poder. Naturalment, ell es defineix com a «constitucionalista» i no percep altre nacionalisme que el perifèric, i així compleix el primer enunciat de tots els manuals de psicopatologia patriòtica: «El nacionalista sempre és l’altre». Una ceguesa que li impedeix apreciar els efectes reals d’intervenir la Generalitat amb el 155 per imposar més castellà. A banda que als defensors de la català ja els agradaria un 75% real a les aules –del pati val més no parlar-ne per no plorar– i que els estem fent la feina sense que ens obliguin, cal preveure (tercera llei de Newton) que l’acció espanyola incitaria una reacció catalana proporcional i de sentit oposat. El que fou gran consens catalanista, avui esquerdat per les diferències sobre la independència, tindria la gran ocasió de reagrupar-se. És això el que busca Casado?
