Durant el regnat d’Isabel II d’Espanya, al segle XIX, es va emetre una reial ordre per la qual totes les obres teatrals que es representessin en llengües vernacles de les «provincias» havien de comptar almenys amb un personatge que s’expressés en castellà. Els guionistes dels Pastorets de moltes poblacions ho van tenir clar des del primer moment: l’idioma de l’Estat i del minvant imperi seria també el dels dimonis i de l’infern. Josep, Maria, els àngels, els pastors, els sacerdots... s’expressarien en català, mentre que Satanàs, Llucifer i les fúries de l’avern mastegarien les seves dolenteries en la llengua que, ja se sap, «nunca fue de imposición».

Ara, segons com vagin les coses, el sistema educatiu català pot trobar-se amb un dilema semblant en relació amb una altra quota de castellà obligatori: el 25% que els tribunals han decidit imposar-li, amb l’especificació que ha d’incloure alguna de les assignatures troncals a més a més de la llengua i literatura castellanes. Quina serà la triada? Quina matèria complirà la ingrata funció de dimoni dels Pastorets en el currículum perfeccionat amb els coneixements de pedagogia sociolingüística dels nostres magistrats?

Una resposta comença a obrir-se pas en l’experiència d’alguns centres que ja han hagut de prendre la decisió: seran les matemàtiques. Les raons per aquesta tria són diverses. D’entrada, la matèria primera són més les xifres que les lletres. Els coneixements es demostren resolent equacions plenes de símbols i guarismes. Quasi es podria fer la classe sense obrir la boca, només guixant fórmules a la pissarra. No succeeix el mateix en les àrees de socials o naturals, on el nom de cada cosa i l’explicació del seu què i el seu perquè exigeixen un ús intensiu de les paraules per descriure i entendre el món que ens envolta.

Però hi pot haver una altra secreta intenció en la tria de les matemàtiques. Fem-nos aquesta pregunta: en una enquesta entre escolars per saber «l’assignatura més odiada i entravessada», quina guanyaria?

Doncs vet-ho aquí.