Està començant l’època de més consum de l’any. S’inicia amb el Black Friday i continuarà per Nadal, els Reis i s’allargarà amb les rebaixes. Comprarem com bojos, animats per la il·luminació del carrer, la pista de gel, les cançonetes i les promeses d’amor i fraternitat, oblidant que hi haurà persones que se sentiran soles i que moltes d’altres seguiran vivint en la pobresa. Tindrem, però, la consciència tranquil·la i ens sentirem molt solidaris, perquè haurem participat en el recapte d’aliments i en la Marató de TV3.

Actuarem com la resta d’any, però amb més excessos encara. El preu barat serà la guia per comprar i obtenir productes que necessàriament seran de mala qualitat, produïts en indrets llunyans amb mà d’obra esclavitzada i transportats milers de quilòmetres, consumint energia i provocant emissions innecessàries. A més, molts d’aquests productes, com la roba, seran ràpidament obsolets seguint les directrius de la moda i, d’altres, tampoc duraran gaire perquè els fabricants programaran la seva obsolescència. Mentre les joguines innecessàries mataran la imaginació de la mainada i llençarem embalatges, envasos, regals «què-en-faig», arbres morts i un llarg etc., en els mitjans de comunicació es farà balanç i diran que la campanya de Nadal ha estat un èxit.

Encara prenem les decisions segons el paradigma caduc, basat en la creença que s’aconsegueix el màxim benestar a partir de l’egoisme dels individus, buscant el seu màxim profit personal i deixant als mercats actuar lliurement. Els empresaris buscant el màxim benefici a curt termini, reduint costos salarials i emprant materials de segona; els treballadors aspirant al màxim salari, sense valorar l’ambient laboral i la possibilitat de conciliació familiar; els inversors cercant la màxima rendibilitat, sense pensar en el risc; els consumidors intentant assolir la màxima satisfacció, comprant com més millor; els governants pretenent fer créixer el màxim el PIB, sabent que no és una bona mesura del benestar i que, més que res, és un indicador dels recursos malmesos i de la contaminació produïda.

No ens adonem que buscar aquests màxims no és sostenible i que l’individualisme com a valor hegemònic en la nostra societat ens ha portat a la desigualtat, a la falta d’equitat i al desastre climàtic. Sembla que no n’hem tingut prou veient que la crisi de 2008 es va produir per la falta de la regulació dels mercats financers, ni constatant que ha estat la intervenció de l’estat la que ha salvat les empreses i els llocs de treball durant la pandèmia i, malgrat tot, encara seguim sentint la cantarella neoliberal denigrant l’estat del benestar.

La regulació dels mercats i el canvi de valors en la societat són l’únic camí per salvar el planeta, canviant a un nou paradigma en què l’individualisme sigui substituït per la solidaritat, i on es canviï l’objectiu de fer màxim el benefici individual pel de produir el que es necessita, treballant les poques hores que facin falta, per poder adquirir uns béns i serveis de qualitat que perdurin; una societat desenvolupada en la que ja no sigui important créixer sinó millorar l’eficiència, l’equitat i la cohesió social.