Suposo que molts ciutadans de la Catalunya central constataran amb mi un fet que em sembla evident: i és que cada dia costa més d’entrar amb cotxe a Barcelona. No em refereixo a la limitació dels cotxes més contaminants i ni tan sols als problemes de les carreteres que hi porten i que no són pas una de sola. Parlo estrictament del fet mateix de l’entrada, d’allò que succeeix quan ja et trobes a pocs quilòmetres de la porta d’entrada a la Ciutat Comtal. La causa d’aquesta restricció creixent no cal buscar-la gaire lluny: senzillament, s’han anat restringint els carrils per a cotxes en alguns d’aquests accessos (per exemple, pel que jo conec millor, el de Pedralbes i la Diagonal) i, per tant, es triga molt més a arribar fins a la plaça de Francesc Macià.
Ara se’ns anuncia una nova restricció que encara complicarà més les coses per als qui vivim fora de Barcelona i que en canvi hi volem entrar: en els pròxims temps s’eliminarà el carril de pujada per als cotxes a la Via Laietana, amb la qual cosa qualsevol foraster que vingui de la ronda del Litoral i pretengui arribar al centre de la ciutat haurà d’anar a donar una volta considerable, fins a la zona del Parlament i el passeig de Sant Joan.
És, simplement, una constatació: cada vegada ho tenim més difícil i, per tant, potser no podrem anar tant com voldríem a la capital catalana, amb les conseqüències que això té per a nosaltres mateixos i per als barcelonins. Tot això s’esdevé sense que hagin millorat ni un àpex els crònics problemes d’accés per mitjà del transport públic per ferrocarril. És a dir, les autoritats de Barcelona, guiats sens dubte pel seu desig de millorar la qualitat de l’aire, ens ho fan cada vegada més difícil sense que, per contra, facin res per compensar les restriccions que ens imposen.
El cert és que, en matèria de lluita contra el canvi climàtic, l’infern està empedrat de bones intencions. Ara mateix s’ha fet públic un estudi del Barcelona Supercomputing Center que demostra que les famoses superilles de l’Ada Colau fracassen clarament en el seu intent d’esponjar l’aire dels barcelonins. Resulta que es fa un entorn més agradable i més sa per als veïns que hi viuen dintre però en canvi es creen problemes d’inseguretat, incivisme, massificació i gentrificació en les àrees del voltant. És un efecte rebot que potser no havia estat degudament calculat i que ja s’ha fet palès al barri de Sant Antoni o al Poblenou. Un mal negoci, vaja.
De tot plegat se’n treu una conclusió que sembla òbvia però que no sempre es té present: la superació del problema de la pèssima qualitat de l’aire no es fa a base de solucions parcials o locals o sense l’establiment de mesures de caràcter més general que compensin les restriccions necessàries. No n’hi ha prou de dificultar l’entrada amb cotxe a Barcelona, perquè resulta que la ciutat presta gran quantitat de serveis als qui hi vivim a fora i perquè molts barcelonins viuen d’allò que nosaltres els aportem amb les nostres visites i els nostres consums. La solució, doncs, ha de ser de mirada més àmplia, i probablement deu ser molt més complexa i molt més cara. Així és que potser és millor no pretendre penjar-se algunes medalles i recordar aquella dita que diu, en castellà, que sovint «lo mejor es enemigo de lo bueno».
