Una immaculada pista d’esquí emmarcada de verdor per manca de neu natural és una imatge estèticament molt potent. Bonica però inquietant. És la bellesa de l’alta muntanya en contrast amb el nevàs fabricat artificialment. Una mostra més dels signes d’un temps abocat al canvi climàtic amb telecadira.

Els primers 25 centímetres caiguts als rasos de Peguera aquesta setmana anuncien l’arribada de les volves amb una certa anticipació. Les zones esquiables dels Pirineus van rebent unes bones empolsades i criden els afeccionats a provocar des d’ahir els habituals èxodes urbans de cap de setmana.

Les perspectives per a aquest sector econòmic les anirem rebregant entre l’amenaça o la il·lusió olímpica. Jo miro de conviure amb les meves contradiccions, les quals es manifesten sovint, com en el cas de les olimpíades d’hivern al 2030. Vull que el meu entorn (que és el de tots) estigui protegit de la depredació salvatge, però evoco l’estiu del 1992 com un moment culminant. La positiva transformació estructural de la ciutat de Barcelona es va produir en aquell moment d’orgull col·lectiu i optimisme majoritari. La visió potent i moderna a tot el món o l’obertura al mar han quedat per sempre. Hi va haver alguna operació especulativa així com la destrucció de la caseta d’algun gatet de la Barceloneta, però el balanç va ser espectacular.

Evocant aquella època ens van endinsar, en temps de l’alcalde Jordi Hereu, envers l’opció de fer uns jocs olímpics amb l’etiqueta Barcelona-Pirineus. Seguint una tendència de comportament molt assentada en els últims anys, els contraris a tot s’han activat de forma ràpida i eficaç. Ho han fet amb determinació, han acoquinat els governants i qualsevol que íntimament cregui en la bonança de la proposta. Ningú gosa mostrar-se’n a favor mentre la classe política s’enreda en les pròpies cuites. A hores d’ara es desconeix si els pressupostos de la Generalitat inclouran la partida econòmica per fer la consulta promesa a les comarques que les havien d’acollir. Ho escric en passat perquè uns quants pensem en aquesta opció com una oportunitat perduda. La candidatura se n’anirà al costat. Sense treure-li catalanitat a la Val d’Aran, si els Jocs acaben fent-se als Pirineus, seran (només) aranesos i aragonesos.

Al Tirol, al Canadà o al Japó entenen l’esquí com una activitat de gaudi per a tots els ciutadans, sense distinció de classes, els detractors només ho associen vinculant-lo a la destrucció pròpia del capitalisme salvatge. La muntanya es manté mitjançant dos factors: els que hi viuen i els que la treballen. Els moviments bescantadors parlen de manca de transparència i d’un model depredador. Si no n’hi ha (de transparència), no veig com poden saber detalls de la depredació programada.

El moviment opositor és tan contundent que tenen el suport públic d’un mite de l’esport com Kilian Jornet. Algú que potser participarà en la debutant prova d’esquí de muntanya prevista als XXV Jocs de Cortina d’Ampezzo-Milà el 2026. Els boicots a casa mentre ell i altres puristes esquien a les pistes alpines de Chamonix.