Ja ho va dir l’any 2012 el ministre d’Educació José Ignacio Wert: «Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes». I aquella mateixa finalitat continua sent allò que hi ha al darrere de la sentència del Tribunal Suprem que intenta fer descarrilar el model d’immersió lingüística de les escoles catalanes. No hi fa res que cada dia més es constatin els problemes amb què topa el català: disminució del seu ús a les xarxes socials i als patis de moltes escoles, tendència de molts catalanoparlants a canviar de llengua si algú els parla en castellà, etc. Amb un criteri del tot imparcial, quina llengua està realment en perill, el català o el castellà? La resposta és evident. Per tant és fàcil d’endevinar l’autèntic objectiu de posar en qüestió un sistema d’immersió lingüística, que fa anys que funciona, amb la intenció concreta que en acabar l’època escolar els alumnes puguin fer servir igualment el català i el castellà. O és que algú pensa que el castellà està en procés de desaparició a Catalunya i se’l vol salvar de l’extinció? Res d’això. L’objectiu bàsic és el que assenyalava fa gairebé vint anys el ministre Wert. Com que la llengua és el senyal més visible de l’existència d’una nació, es tracta de descatalanitzar tant com es pugui els alumnes catalans i d’espanyolitzar-los. Pensant que sense llengua pròpia o amb un català residual i desprestigiat, el problema que avui representa Catalunya de cara a la unitat d’Espanya es rebaixaria notablement.

Aquest era el propòsit d’Ignacio Wert en el seu moment i és també el dels estaments judicials i polítics que tracten d’eliminar la llengua i la cultura dels Països Catalans, de negar el dret a l’autodeterminació i que aquests dies amenacen d’implantar un nou 155. Contra tot això, per descomptat, cal reaccionar. No podem acceptar aquesta voluntat d’anar reduint el català a un patuès inculte i inutilitzable en tots els àmbits de la comunicació del segle XXI. De moment, és positiu que el mateix Govern de la Generalitat hagi demanat al personal docent que no faci cap canvi. Però no n’hi ha prou amb això. Cal mostrar públicament i massivament el rebuig a l’atac contra la immersió lingüística i, més que mai, practicar-la en aquelles escoles on, de mica en mica, s’havia afluixat. Però no podem reclamar als mestres que ho facin sols, sense un compromís molt clar i explícit de les forces vives del país. I és que si algun tema pot aconseguir suports amplíssims és precisament la defensa de la llengua. Cal, doncs, una mobilització contundent encapçalada per les entitats i organitzacions que han treballat des de sempre en la promoció del català. I no només de cara a l’escola sinó també en la consolidació i extensió del seu ús social.

En aquest sentit caldria tenir en compte la proposta recent que va fer el president de l’entitat Escola Valenciana, Natxo Badenes, d’establir un gran pacte lingüístic interterritorial, amb representació de tota la societat civil, les entitats polítiques, els sindicats i les associacions defensores de la llengua de tots els territoris que la compartim. Amb un pacte que agrupés el País Valencià, Catalunya, les Illes Balears, la Catalunya del Nord, Andorra i l’Alguer la promoció i la defensa del català tindria un pes i un ressò molt més gran. I faria possible una projecció internacional molt més àmplia de la llengua i de la cultura catalanes. Uns objectius que no poden esperar.