El cap de setmana passat es va celebrar la desena edició del Festival DAU, dedicat als jocs, i servidora va estar emocionada per participar-hi. Veuran, l’avantatge de reprendre una afició després d’uns quants anys és que te’n pots tornar a enamorar com si fos la primera vegada. A mi m’ha passat durant la pandèmia amb els jocs de taula, no amb els d’atzar; que per sort no em tempten. Vaig estar sense jugar a rol durant gairebé tres lustres, però, com molts antics jugadors, l’obligada socialització per via telemàtica del confinament em va portar a recuperar un hobby que molts vam deixar per falta de temps o per la distància física amb altres aficionats, dos obstacles que les videoconferències han ajudat a esquivar.
Jugar –a rol, a jocs de tauler, o, fins i tot, als molt més mainstream videojocs– continua tenint una vaga connotació de passatemps sospitós, no ja per llunyans ecos del sensacionalisme amb què se’ls va tractar en el passat, sinó perquè perviu la idea que jugar, si ets adult –i encara més, si ets una dona adulta– és una activitat poc respectable perquè no tenen utilitat pràctica directa: en el seu assaig clàssic Homo Ludens, Johannes Huizinga diu que el joc «és una activitat lliure i significativa, que es fa pel plaer de fer-la, i està espacialment i temporalment segregada de les exigències de la vida pràctica, amb regles pròpies». Compte, tot i que els jocs s’utilitzen sovint com a eina pedagògica i poden abordar temes polítics o morals, aquesta no és la seva missió principal. Com, d’altra banda, tampoc se li exigeix que ho sigui al cine, al teatre o a la literatura.
Acabada de despertar d’aquesta hibernació lúdica, em trobo, a més, que en aquest hiatus han arribat moltes dones a l’afició, i que també editen, dissenyen i escriuen; i que la perspectiva i els temes que aborden són ara molt més diversos i rics. La societat ha canviat i els jocs amb ella, i ho han fet per bé. Un raig d’optimisme per atresorar en un món que ha oblidat el plaer, simplement, de jugar per jugar.
