No és el primer cop que mirant una sèrie de televisió noruega o llegint algun Harry Hole surt que aquest país nòrdic és el més ric del món. Fan servir la frase com a contrapunt a alguna cosa que consideren que no és digna del país més ric del món. Per exemple, a la sèrie Wisting tot comença quan troben el cadàver d’un ancià momificat després de tres mesos mort davant del televisor. Així que els protagonistes es demanen com pot passar això al país més ric del món. Fàcil. Això passa perquè els diners cal posar-los al seu lloc just. Serveixen per comprar algunes coses, però d’altres no.

Hi ha mancances per a les quals els diners no són suficients en ells mateixos, tot i que poden actuar de llavor i, si es dona un seguit de circumstàncies, aconseguir que floreixin objectius. Fins i tot per al país més ric del món resulta difícil fer front al problema que suposa el pacte de silenci col·lectiu sobre l’ancianitat. Quan som joves no volem que els vells ens recordin que ens farem grans. A mesura que creixem tendim a copiar absurdament els joves com si així es pogués perllongar la joventut. I quan la decrepitud avança intentem ignorar-la amb totes les nostres forces pel sofisticat mètode de tancar els ulls o mirar cap a un altra banda. Allò que se’n diu la tècnica de l’estruç: ficar el cap en un forat i com que no veus el lleó, el perill deixa d’existir. Però quan obrim els ulls, les taques d’edat sobre la pell continuen al mateix lloc que quan els vam tancar.

I si als riquíssims països del nord està així la cosa, a l’Europa del sud encara està pitjor. Aquí continuem en l’estadi de la manca de places residencials públiques i les caríssimes mensualitats perquè massa ancianes i ancians hagin de donar les gràcies per poder tenir l’estómac ple i el cor buit.

Em sembla que els pressupostos que no hi ha manera d’aprovar enguany per l’enèsima picabaralla política tampoc tindran partida per pal·liar la soledat que pateixen milers d’ancians.

I mentre això passi, qualsevol país serà pobre, digui el que digui el PIB per capita o la darrera enquesta sobre poder adquisitiu. Així que, tenint clar que amb els diners no n’hi ha prou, però també que sense diners l’objectiu a assolir no és més a prop sinó més lluny, cal dissenyar l’ofensiva per terra, mar i aire contra la solitud no volguda. Una altra cosa és que, com lord Byron, pensem que «hi ha un plaer en els boscos sense camins, hi ha un èxtasi a la costa solitària, hi ha companyia, allí on ningú es fa present, al costat del mar profund, i música al seu rugit: No estimo menys l’home, sinó més la naturalesa». Si és així, res a dir.