Això de la paperera de la història deu ser un artefacte molt especial, només apte per a l’ús de persones responsables, preparades, educades, riques en coneixement, molt criteri propi, conviccions afermades en la generositat, la convivència, el civisme, el compromís social i amb una visió del present i el futur enfocada al bé comú, a la renúncia de privilegis exclusius. Tants requisits segur que només estan a l’abast dels escollits, dels assenyalats pels déus de la providència, del bon govern, distingits per la mesura de les seves decisions, el capteniment en les valoracions, l’eloqüència en la comunicació i la bonhomia en el tracte i l’actitud davant els altres. També deu exigir un tremp especial i una pau interior descomunal per dormir tranquils després d’haver usat la paperera de la història per llançar-hi algú, alguns, o les il·lusions de tanta gent que els havia fet costat per progressar i arribar a fites històriques.
De fet, pel que hem vist darrerament que són capaços de fer els dirigents polítics a l’hora de prendre decisions sobre el nostre futur, s’ha evidenciat l’ús indiscriminat que fan de la paperera famosa, sense importar-los ni poc ni molt, gens, l’opinió de la gent, de la ciutadania (amb tots els matisos) que els va escollir per fer realitat somnis i projectes. No se n’escapa ningú. Ni dirigent, ni escuderia política. Tots han fet pel tros a l’hora d’abocar-nos a la decepció, a l’emprenyosi definitiva. A tocar de cul a terra. Posar-se dempeus no serà fàcil. Costa acceptar-ho, però és així.
Tanmateix, mancada de tantes virtuts com posseeixen els pares de la pàtria (tots: els que manen, els que són oposició, els il·luminats, els aprofitats, els pocapena i els que la fan de debò), a la gent normal del carrer encara li queda el recurs de valorar la possibilitat d’usar la paperera de la història per llançar-hi tanta andròmina inútil, innecessària que col·lapsa l’avenç social, i aprofitar per redreçar el rumb i superar el tràngol. Posats a mirar, la primera temptació és veure la paperera mig buida, positivitzar la situació i prendre consciència que hi ha molt espai, encara, per encabir-hi tanta gent i decisions amb què ens agradaria acabar d’emplenar-la.
Encara més (ja m’animo): amb tan poca vergonya com mereix ser llançat a la paperera de la història, es pot passar de subtileses i tirar de dret cap a l’ús d’un contenidor d’aquells grossos on encabir-los-hi a tots, sense distincions ni selecció, perquè és impossible pensar que es pugui arribar a reciclar-los. Dins d’un contenidor d’aquells que compacten fins a formar un cub atapeït per enterrar amb tones de terra a sobre i esperar que un dia hi creixin males herbes per alimentar les cabres. Uff!
