Quan fa uns quants dies la periodista Sílvia Tarragona va preguntar a Joan Morales (De boca a orella, Ràdio 4), un dels factòtums de l’Any Saramago a casa nostra, si l’escriptor portuguès hauria escrit alguna novel·la inspirada en la pandèmia, el manresà va respondre que ja ho havia fet. I va esmentar Assaig de la ceguesa, on una estranya epidèmia (desencadenada a partir d’un conductor que es queda cec, aturat en un semàfor) s’estén per tot el país, i al govern li cal habilitar pavellons i magatzems... Segons Morales, l’autor reflecteix aquesta situació des d’un punt de vista al·legòric, que també serviria per il·lustrar allò que hem viscut més recentment, i encara cueja. Com en la novel·la, els humans sovint ens comportem d’una manera superba i egoista, sense ser prou conscients que davant fenòmens col·lectius cal reaccionar col·lectivament. A l’Assaig sobre la ceguesa, l’única persona que no perd la visió és la dona del metge. Ella sola simbolitza les qualitats humanes de la comprensió i el compromís enfront d’una civilització masclista, bel·licosa i absolutament racionalista. Mentrestant, amb l’avanç de la ceguesa, s’imposen el caos, la tensió, el pànic, les accions repressives i erràtiques del govern, l’afebliment de la raó, l’abandó dels principis ètics. En una relectura ràpida del llibre, llegit fa anys com una pura ficció, no puc passar per alt tantes frases carregades de veritat i sentit: «Per què ens hem quedat cecs? No ho sé, potser algun dia n’arribarem a saber la raó. Vols que et digui què penso? No és que ens quedéssim cecs, sinó que som cecs. Cecs que hi veuen? No, cecs que, veient-hi, no hi veuen». Saramago presenta la ceguesa com la incapacitat de destriar el que ens convé d’allò que no ens convé. I ara el que ens convé és llegir Saramago més que mai.