Jordi Franch, professor d’Economia de la Facultat de Ciències Socials de Manresa, va conferenciar a la FUB sobre les conseqüències econòmiques de la covid-19: una crisi d’oferta, que tanca empreses, mata treballadors i gent gran. Una caiguda generalitzada de la inversió empresarial fa que l’oferta es connecti amb la demanda per formar una tempesta perfecta. Han mort 5 milions de persones, 632 per milió en l’àmbit mundial. Espanya amb una mala gestió sanitària, 2.000 morts per milió. La crisi econòmica de la bombolla immobiliària el 2008, va baixar el PIB mundial al 0,8%, el 2020 un 5%, però a Espanya l’11%. Mentre José Luis Rodríguez Zapatero reclamava representar la vuitena economia mundial, ara és la catorzena. En termes de PIB per capita, la situació encara és més dolenta i l’Estat és a punt de ser superat per Estònia. Es veuen símptomes preocupants: la covid-19 persisteix, problemes en la cadena de subministrament global, que indiquen que la crisi no serà passatgera. El pretès rebrot en creixement serà menor de l’esperat, com a mínim fins el 2023. Després de 40 anys on Xina ha aconseguit fer sortir 800 milions de persones de la pobresa, sembla que el seu miracle econòmic s’ha frenat. Hi ha crisi d’empreses, especialment de les pimes. A l’Estat, hi ha 51% d’autònoms, 43% són microempreses que no arriben als 10 treballadors, 5% són petites, només un 0,6% mitjanes i un 0,1% de grans. «Tenim una nanoempresa», fràgil amb problemes de solvència i un alt endeutament. Pateixen les empreses i els treballadors: l’atur prepandèmic era del 14%, amb la crisi és del 20%, «xifres absolutament impresentables». La població jove malviu amb rendes bàsiques universals i un 50% dels pobres no arriben a les ajudes i queden desprotegits. Franch opina que s’hauria de repensar el turisme i rellançar la indústria. L’Estat espanyol és una potència en producció de cotxes, però està a les beceroles en altres sectors industrials. Catalunya sense recursos minerals, ni cotó ni carbó, va fer una revolució industrial al tèxtil, sense cap suport estatal. Un altre vector postcovid és la digitalització i la transició cap energies netes i no contaminants. Hi ha un boom del comerç electrònic, robotització de les feines, teletreball i canvis en la gestió empresarial. Esmenta el cotxe elèctric i la infraestructura necessària del Corredor Mediterrani amb 25 anys de retard. Un tercer vector és la deriva autoritària políticament ja que l’estat no desaprofita mai una crisi per augmentar els seus àmbits d’influència. Amb règims nominalment democràtics, on l’Estat totalitari ens proporciona l’entreteniment que desitgem i ens fa feliços d’estar controlats. Huxley esmenta la postveritat, que és la mentida. Un quart vector és el deute: l’augment de la despesa pública provoca també el del dèficit públic i del deute públic, que és retroalimenten. Arriba al 125% del PIB, un bilió i mig d’euros. El cinquè, l’estancament i la inflació, dos dels càncers econòmics dels anys 70, amb empreses que es mantenen artificialment en vida, amb l’envelliment progressiu, la població activa disminuirà i la productivitat serà zero o negativa. La inflació actual és d’un 5,5 per cent com fa 30 anys, comportarà augments salarials i el pitjor escenari és que el diner perdi el seu valor. I el sisè vector, la creació de moneda del no res, es trasllada a l’estructura productiva per fer-la insostenible. Tard o d’hora ens durà a la propera crisi, com va passar amb el crac de 1929. Quan tardarà a petar?