Això de la llei audiovisual del govern espanyol ja comença a semblar una altra cançó de l’enfadós. Cada dia que passa hi ha un gir inesperat del guió que sorprèn l’opinió pública, que es pensava que tot plegat ja estava negociat i acordat, principalment entre les dues forces polítiques que s’hi han implicat més, el PSOE i ERC. Doncs no, no podem donar-ho per acabat i respirar tranquils, perquè ara resulta que, d’acord amb el redactat del projecte de llei, les plataformes més importants quedarien fora de l’obligació de dedicar un percentatge de la seva programació a les llengües cooficials de l’Estat. Ara l’excusa és que, com que no tenen la seva seu social aquí, no se les pot obligar.
És evident que el punt essencial d’aquesta història és la salvaguarda de les llengües minoritàries. I és evident, també, que com que ERC va posar aquest tema com a condició innegociable per atorgar els seus vots als pressupostos de l’Estat, també estan sobre la taula els comptes públics espanyols i, fins i tot, l’estabilitat parlamentària de l’actual majoria de govern.
Però hi ha una qüestió que crec que deixa més aviat estupefacta la gent que s’ho mira, aquella bona gent que resumeix la cosa amb la pregunta més òbvia: però, que no ho havien acordat ja, tot això? I, potser poc experimentada en els envitricolls de la política, a aquesta bona gent se li fa impossible d’entendre que allò que ja estava pactat pugui ser encara un motiu de controvèrsia. I s’adrecen a ERC per demanar-li com és possible que donés el seu vot sense tenir ben lligat, amb un text concret i inalterable, el projecte de llei audiovisual. Per acabar-ho d’adobar, els diputats d’Unides Podem també alcen la veu per dir que a ells no se’ls ha consultat res, i que per tant tampoc no poden garantir el seu vot favorable, ells que formen part del govern!
Potser és hora de recordar a la gent una cosa que ja saben i que és que, per més estrany que sembli, coses així passen tot sovint en la política. Per començar, que s’incompleixen reiteradament els compromisos adquirits. Per exemple, si Catalunya pogués tenir dintre d’un sac tots els milions de les inversions a què s’han compromès repetides vegades els diversos governs espanyols, tots els dèficits d’infraestructures que arrosseguem estarien coberts del tot i encara sobrarien diners. És més: aquests compromisos d’inversió s’incompleixen un any darrere l’altre. I no passa res. I qui diu les inversions, podria dir moltes altres coses.
S’ha deixat ensarronar ERC en aquesta història de la llei audiovisual? Potser sí. Potser, una vegada més, s’ha deixat endur per un excés de confiança, com ja és tradició en els partits catalans. I més preguntes encara: per què l’acord pressupostari que va tancar ERC amb el PSOE no portava un annex on el redactat del projecte de llei figurés negre sobre blanc? I com pot ser que Unides Podem digui ara que no sap res del projecte? Que potser els seus ministres no seien a la taula del consell de ministres el dia que el projecte es va aprovar?
Tot plegat, les falses promeses dels governs, els maximalismes d’una certa oposició o l’excés d’ingenuïtat d’una altra sumen una imatge de la política que no li fa cap bé. Una vegada més, la gent pot tenir arguments de pes per sumar tones d’escepticisme i de sospita a l’opinió que ja té prou formada, amb raó, sobre el personal polític...
