Aquests dies, els mitjans de comunicació van plens de la sentència judicial del Suprem per la qual Madrid vol imposar (ho repeteixo, imposar, com és costum des del Decret de Nova Planta, després de la capitulació de Barcelona enfront de les tropes borbòniques) que a les escoles de Catalunya un 25% de les classes es facin en castellà, cosa que significa, de fet, liquidar el model de la immersió a l’ensenyament. Aquest model, que s’aplica a partir de la llei de normalització lingüística, aprovada al Parlament l’any 1983 gairebé per unanimitat, es va començar a implantar en un centre de Santa Coloma de Gramenet per expressa voluntat dels pares dels alumnes, procedents de les massives onades d’immigrants d’arreu d’Espanya que havien vingut a Catalunya. L’objectiu era que els nens i nenes aprenguessin la llengua pròpia del país i que al final de l’escolarització dominessin tant el català com el castellà. I si bé en el seu moment va ser un gran què, avui dia cada vegada hi ha més veus que qüestionen, d’una banda, l’aplicació real d’aquest model, i, de l’altra, que permeti aconseguir de debò la fita que es pretén. Per això resulta xocant que el president hagi de sortir a defensar la immersió qualificant-la de model d’èxit, cosa que s’ha convertit en una lletania (un mantra, en dirien els moderns), quan fa pocs dies s’han fet públiques unes dades que han sacsejat l’opinió pública al voltant de l’alarmant davallada de l’ús de l’idioma als centres docents no tan sols entre els alumnes, sinó també entre els professors, i, alhora, són freqüents les veus que posen en evidència el nivell lingüístic –per dir-ho suaument– irregular del jovent que surt de les nostres escoles.
Sobre l’aspecte quantitatiu, les enquestes ja han parlat prou eloqüentment de les dimensions del daltabaix, però, pel que fa a la qüestió de la qualitat idiomàtica de la llengua en què s’expressa la nostra jovenalla, no ens consta que se n’hagin fet públiques dades concretes, tot i que només cal parar l’orella per adonar-se que una bona part fan servir una varietat, que alguns anomenen catanyol, plena d’interferències morfosintàctiques, fonètiques, fraseològiques i lèxiques, que probablement és el pas previ a l’extinció de la llengua pròpia d’aquest racó de món.
Què cal fer? És evident que som davant d’uns problemes d’una gran magnitud i que l’escola, que es mereix tot el respecte del món per la gran tasca que fa, no els pot encarar sola. No hi ha receptes màgiques, però, si de debò ens creiem l’idioma, cal urgentment deixar de mirar-se el melic amb cofoisme i replantejar-se tot el que calgui. I posar-hi diners, és clar. Potser caldria millorar la formació i la implicació lingüístiques del professorat; incorporar en els plans d’estudis una visió pràctica i crítica de l’idioma, més que no pas un aprenentatge purament teòric; posar l’importantíssim fenomen de la interferència en el lloc que li pertoca dins del currículum escolar... Només són unes idees que ara em venen al cap, sense cap ànim d’exhaustivitat. Mentrestant cal parar el cop davant l’embat uniformitzador que ens arriba per via judicial, però sense que això signifiqui deixar de banda tots els aspectes comentats, que són d’una urgència vital per a la supervivència de la llengua de nacional Catalunya.
