Mai sabré si em va estimar prou, i si va ser prou va ser insuficient. Un aprovat just és un suspès. L’amor és un arbre massa alt i massa gros per poder abraçar-lo, tapar-lo completament, aspirar a copsar-ne la grandesa des d’aquesta perspectiva terrenal, diminuta, d’un ésser arrelat a terra, lligat per la força insalvable de la gravetat, que busca el tros de cel blau entre les capçades, que sempre mira enlaire, entre l’aire. Mai sabré si em va estimar del tot. Rotundament. Sense fissures. Si l’amor, o una emoció semblant, el va fer vibrar, el va enfonsar prou avall, si el va fer passejar pel fons de l’oceà, si es va arrossegar entre la sorra, si va tocar pedres, si es va deixar entortolligar per unes algues dòcils, si va nedar entre peixos de colors, si va moure’s amb harmonia, sense sentir dolor ni cansament ni mal a la gola, si va perdre el sentit del seu límit, si va deixar de ser una unitat per passar a ser un tot. Un tot amb mi. Quanta prepotència. Mai sabrà si el vaig estimar del tot. Rotundament. Sense fissures. Si vaig complir expectatives, si va satisfer-ne les meves. M’estima, no m’estima, m’estima, no m’estima. Jo era jove i desfullava la margarida. Que bonic va ser aquell ball al capvespre. Vaig aprendre a dansar per imitació.
Obro camins sobre els senders que m’invento bosc endins. Trepitjo fulles que fan soroll de bossa de patates fregides. Han envellit de pressa. Dies enrere semblaven papallones, després pàgines de paper, i ara pluja. No sé el nom de l’hotel ni el número de l’habitació, però juraria que va ser un bon lloc. Hi tinc un record d’amor. Potser la memòria em traeix, i no és cert que vaig estar-hi tan bé, ni el matalàs era tan confortable, ni l’aigua de la dutxa era prou calenta ni l’esmorzar prou gustós i variat. Però la veritat pesa poc ara i em retorna aquest pensament que acullo com arriba. El fred torna la vida lleugera i cada ventada em porta un tros de passat. Sembla que la seva missió sigui descentrar-me, obligar-me a mirar enrere per veure el rastre dels llocs on he estat feliç. Aquests llocs són els únics mobles que hauríem de salvaguardar de la desfeta. Preparo camí nou en aquest desembre tan estrany i convuls com l’anterior. Deixo desitjos per a després, perquè a casa em van ensenyar a dosificar, a no gastar-ho tot de cop, a guardar una mica de cada cosa per a més menester. El nen dibuixa estels fugaços amb retoladors de colors a la taula del menjador de casa. Ja sap que moltes veritats són mentida, però calla i no diu res. No parla mai ni de mascaretes ni de vacunes. Del tot aliè, pinta i teixeix somnis de paper, i fa ben fet.
