Segueixen encara els embolics respecte de la situació de la llengua catalana en el conjunt del país, a l’escola i a les xarxes audiovisuals. Segons l’àmbit que s’adopti, la situació del català és diferent. Però cal partir sempre d’una base fonamental: un idioma necessita de manera constant el suport de les institucions públiques de la seva àrea. Sense aquest suport –que vol dir: ús oficial, sistema educatiu, mitjans de comunicació, etc.– qualsevol idioma s’anirà empobrint, deixarà de ser útil, anirà perdent parlants i es convertirà en un xampurreig desprestigiat i prescindible. El català ha hagut de suportar atacs frontals des de principis del segle XVIII. S’ha intentat eliminar-lo de la vida pública i de l’escola, menystenir el seu ús com a llengua de cultura i reduir-lo a un parlar d’estar per casa. Però cap d’aquests intents no ha tingut èxit. El català és avui la llengua europea més parlada que no té un estat propi que la defensi, i que a més ha tingut sempre en contra els estats que han dominat el seu territori des de fa segles. S’han fet servir tots els mètodes: el menyspreu, la prohibició del seu ús, la substitució total del català per l’espanyol durant tota la llarga època franquista, etc. I també promovent la seva divisió, negant repetidament la unitat de la llengua que es parla «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». L’episodi més recent i ridícul d’aquest intent de fraccionament va ser no fa gaire, en aquell discurs del president del PP, Pablo Casado, adreçat als militants del seu partit a les Balears: «No habláis catalán, habláis mallorquín, habláis menorquín, habláis ibicenco, habláis formenterés...» Evidentment, com més trossejat sigui un idioma menys recordarà l’existència de la nació que constitueixen els seus parlants.
I aquesta és la clau de la qüestió. Els intents d’eliminar el català no s’han fet en el passat ni s’estan fent ara simplement per engrandir la llengua i la cultura espanyoles. Es tracta d’un tema essencialment polític. El català no fa nosa perquè sigui una manera de parlar diferent de la de Madrid o de Cadis, per exemple. Sinó perquè és l’expressió més evident i concreta de l’existència d’una nació específica que té la voluntat comprovada i explícita de continuar existint. I que, en una part de la seva àrea geogràfica, l’any 2017 va organitzar un referèndum per independitzar-se. Això és justament allò que el conjunt de l’establishment polític, judicial i econòmic espanyol no vol tolerar. Aquest gran grup de pressió tremola només de pensar que algun dia la voluntat política d’aconseguir democràticament la independència podria encomanar-se a tot el territori on es parla català. Per això intenta contínuament de trencar la unitat de la llengua i de fer veure que es tracta d’idiomes diferents. I alhora promou tots els entrebancs possibles per dificultar el sistema d’immersió lingüística i limitar la presència del català a les xarxes audiovisuals.
Mentrestant vivim moments polítics complexos pels constants equilibris del govern del PSOE per mantenir-se i aprovar pressupostos. Per això ara són del tot importants les mobilitzacions en defensa de la llengua i de l’escola catalana, que començaran amb la manifestació convocada el dissabte 18 de desembre a Barcelona. Cal deixar ben clar d’una vegada que ja n’hi ha prou i que contra la llengua del país no hi poden haver més pressions ni impediments.
