Diria que des del seu origen la humanitat ha viscut sempre sotmesa a les pors, fossin reals, imaginades o pressentides. Por al conegut, al desconegut, a la incertesa. Fa unes dècades, les pors més esteses eren motivades per la imminència de la fi del món, la invasió de la terra per part d’extraterrestres orelluts i despietats, el risc d’una guerra nuclear, que t’enterressin viu, el canvi de mil·lenni o traspassar al més enllà sense confessió prèvia. Al cap dels anys, s’hi han afegit pors noves i n’han caducat d’altres. Davant d’una forta nevada, abans la gent tenia por de quedar-se sense pa. Davant la pandèmia, ara tenim por de quedar-nos sense paper higiènic. Uns es vacunen per por de contagiar-se i altres no es vacunen per por de vacunar-se. Qui té feina, té por de perdre-la. Qui no en té, tem no trobar-ne. Als pobles petits els fa basarda ser petits, mentre les ciutats tenen por de ser massa grans. Els catalans tenim por de no ser prou catalans i hi ha qui, per por d’un mal any, deixa de sembrar. Ens intimida la solitud i ens produeixen desassossec les multituds. Posaríem alarmes arreu i cadenats a totes les portes, i portes a tots els camps. No és que ens hàgim tornat desconfiats, hipondríacs, aprensius o fòbics. Probablement Adam, amb motiu o no, ja patís del mal de la por, temerós de la ira divina. Avui temem la ira humana. Ens fa por anar pel carrer i que algú se’ns acosti a demanar-nos foc, pujar a casa i trobar-nos el pis ocupat, reclamar un dret i que et facin una cara nova. Ens fa por ser més prescindibles i vulnerables del que ens pensàvem. I a mi, ara mateix, em fa por allargar-me excessivament i sobrepassar l’espai assignat. I és que, com diu la dita, «de por i de fred, com més se’n té, més se n’admet.»