Cada vegada que passo per davant de la Botjosa –aquell barri de casetes blanques al peu del runam salí petit, a Sallent– penso el mateix: ara que encara hi som a temps, que, miraculosament, el barri es conserva gairebé intacte, pràcticament igual a com era quan el van construir a mitjans del segle XX, ara és el moment de rodar-hi una pel·lícula, una minisèrie, un bon documental, el que sigui. L’excusa, que és molt més que una excusa, també la tinc clara: vida i mort d’un dels seus fills més il·lustres, l’Agustín Rueda. Molts dels seus antics veïns, amics i parents són encara vius i localitzables. D’aquí a vint anys aconseguir la informació necessària serà molt més complicat o impossible.
Per als més joves i per als despistats en general, Agustín Rueda va créixer a la Botjosa al llarg dels anys seixanta i setanta. Rebel, actiu, compromès, gran aficionat al futbol (va ser un dels promotors del Dinamo d’ERT), anarquista i més coses, va morir l’any 1978 (aviat farà mig segle!) com a conseqüència de la pallissa rebuda per part de funcionaris de la presó de Carabanchel, a Madrid, després d’un suposat intent de fuga.
L’antiga colònia minera ha perdut vitalitat, evidentment. Ha desaparegut el camp de futbol, engolit per l’ampliació de la C-16, l’economat ja fa anys que va tancar, el bar i l’escola també, i a l’església (naturalment dedicada a santa Bàrbara) encara s’hi fa missa però molt de tant en tant. Hi ha algunes cases tapiades, però la majoria continuen habitades i en perfecte estat de conservació. El conjunt, dominat pel blanc, amb la muntanya de sal al fons, els carrers quadriculats, les casetes arrenglerades, el campanar, els gronxadors i els vells garatges, sembla congelat en el temps.
Alguna mena de producció audiovisual sobre la Botjosa i l’Agustín Rueda serviria, no només per posar en valor aquest escenari únic, sinó també per denunciar el crim encara impune que va suposar la seva mort, per recordar que Franco va desaparèixer però l’aparell repressiu del règim va continuar plenament operatiu, i per explicar com era i com es vivia en un barri miner del Pla de Bages ara fa 50 anys. I encara per una cosa més: podria ser un senzill però merescut homenatge a una generació perduda, l’anterior a la meva, la que va fer 20 anys a mitjans dels anys setanta, massa jove per participar o liderar l’antifranquisme i la transició, massa gran per començar de nou com si tota allò no hagués passat. La que va haver d’encaixar canvis socials i culturals profunds enmig d’una crisi econòmica descomunal i, en molts casos, amb un coixí familiar o institucional dèbil o inexistent. És la generació de les grenyes, el desencís, les vespinos, les discoteques, els carrers per asfaltar, la puta mili, l’atur, la mala llet i l’heroïna.
