Exhala un «buf!» d’exasperació. L’administratiu del CAP no s’atrapa la feina: o atén els usuaris que hi han anat presencialment o atén als que truquen per telèfon. Per si no n’hi hagués prou amb tota la gestió de la pandèmia i les tasques ja habituals... avui, a sobre, el sistema informàtic ha fet figa! Totes les cites concertades s’han esborrat i ha calgut posar cartells a les portes i a les cadires per avisar tothom qui arriba que es dirigeixi al taulell per poder controlar l’agenda de metges i infermeres.
És dimecres i estic asseguda mentre espero el meu torn, i penso que s’hauria de fer un enregistrament perquè cada dos per tres ha de repetir la mateixa cantarella: «les infermeres tenen pendent de reunir-se per decidir com faran la vacunació de la tercera dosi al CAP de Callús. Pot demanar hora al CAP de Súria, però, ara mateix, la cita més aviat que li puc donar és pel 27 de desembre. Però torna a estar obert el centre de vacunació del Palau Firal, i pot anar allà». I la frase estrella: «aquestes són les instruccions que tenim fins ara, però poden canviar demà, o fins i tot d’aquí una estona. Si sabés com anirà, seria endeví, i llavors el què miraria de saber és el número de la grossa!».
I aquí és quan penso que sort en tenim de l’humor! Que potser després d’haver d’anar donant una vegada i una altra les mateixes explicacions, a mi se m’acabaria la paciència, i que el pobre noi en té un munt, perquè va responent els dubtes de tothom amablement, sense perdre mai les bones maneres. A banda de recordar que, ara per ara, la tercera dosi només és per a persones de risc i majors de 60 anys, no us perdeu l’advertiment final: «penseu que han d’haver passat, com a mínim, sis mesos després de la segona. No passa res si són més, però com a mínim han de ser sis!».
La meva reflexió en calent: que en aquest món de mones no hi ha terme mig. Que mentre uns han passat de vacunar-se (i vés a saber per quins motius) fins que no s’han trobat que els hi cal un codi QR per anar a fer la cervesa al bar, altres tenen pressa per punxar-se tantes vegades com faci falta.
És divendres i torno al CAP. Ara al de Súria. Dos homes grans, un darrera l’altre, demanen a l’administratiu si els pot facilitar el certificat covid. El segon li diu que és per anar a la residència. Li dóna ràpidament i se li adreça amb sornegueria: «segur que a la residència també li diuen que ha de portar la mascareta per sobre del nas!». Que difícil és viure en pandèmia... i qui m’havia de dir que el trau al front d’una nena de 4 anys m’havia de regalar escenes com aquestes.
