Els veïns de la conca mediterrània tenim segurament mitificats els alemanys. Ja ens agradaria viure en una societat tan rica, tan endreçada, tan escrupolosa, tan formal. Aquí, ja se sap, som d’una altra pasta i tendim més aviat a la picaresca i a la monarquia bananera. Vivim amb tota naturalitat amb elevats contingents de corrupció, d’informalitat, d’improvisació, i les democràcies del sud d’Europa, especialment l’espanyola, encapçalada per una reialesa tan poc exemplar, més aviat fan caure la cara de vergonya.

No tot, clar, és tan senzill, i com és natural ens exasperen unes quantes característiques de la conducta dels germànics, que nosaltres veiem àmpliament superades per la nostra creativitat, per la nostra simpatia, per la manca de rigidesa i per l’espontaneïtat amb què enfoquem les nostres relacions socials. Fins i tot en comportaments col·lectius, com veiem aquests dies amb les elevades quotes de transmissió de la covid 19 en un país tan ben organitzat i tan aparentment disciplinat: la veritat és que el contingent de la població antivacuna a Alemanya és un dels més elevats i més bel·ligerants de tot el continent europeu.

D’acord, doncs, no exagerem els tòpics. Però permeteu-nos un dia de sincera admiració pel país germànic. Parlo concretament arran de dimecres passat, el dia del relleu a la cancelleria, amb l’elecció del socialdemòcrata Olaf Sholz. Veure la cerimònia de traspàs al Bundestag ens feia sentir molta enveja, certament.

Per començar, un comiat auster però sincer a una dona que ha governat el país durant setze anys, gairebé tants dies, nou de menys, com el seu mentor Helmut Kohl. Merkel es retira a casa seva i no serà ni diputada. Acomiadada amb una llarga ovació d’agraïment, amb emoció però també sense més escarafalls del compte. Al mateix acte, elecció del nou canceller, que havent obtingut la majoria per governar ha estat felicitat cordialment per tots els grups, menys l’ultradretà Alternativa per a Alemanya, i que ha estat obsequiat per una munió de rams de flors que li han anat portant els portaveus. Darrere seu, un govern de coalició, conegut per semàfor, on hi haurà el vermell socialdemòcrata, el groc liberal i el verd dels ecologistes. Un govern que s’ha compromès a un gir a l’esquerra, que s’ha negociat durant un mes sense dramatisme i que enfila la nova legislatura també sense aparents contradiccions, sense retrets previs.

Ah, la cultura de coalició dels països nòrdics! Comparem-ho amb els executius de Pedro Sánchez i Pere Aragonès, en els quals, a desgrat dels seus pactes de govern, no paren d’haver-hi incidències i travetes contínues, pensant erròniament que l’afebliment del company de govern potser donarà algun rèdit en unes properes eleccions. Mireu, per exemple, l’actitud de Junts x Catalunya després que Aragonès hagués aconseguit un acord per tirar endavant uns pressupostos elaborats i defensats per un conseller del partit de Carles Puigdemont: més fredor, més reserva, impossible...

Envegem, ara mateix, el Bayern de Múnic, no cal dir-ho, que és a anys llum del nostre Barça i que també dimecres va fondre les nostres poques esperances en l’àmbit del futbol. Però envegem igualment d’aquell país uns certs usos de la política, una determinada manera de fer les coses en l’esfera pública i privada a la qual ja ens voldríem assemblar.