El 23 de febrer de 1952 la meva mare va arribar des d’Extremadura a la Colònia Rosal, juntament amb la meva àvia i les meves tietes, va baixar del carrilet i va fer a peu els últims quilòmetres fins a Berga. Aquell any, milers de persones arribades de diferents punts de l’Estat espanyol van fer de Catalunya la seva terra.

Aquestes setmanes, potser a causa d’un mimetisme indissimulat o tendenciós, hi ha qui parla, al nostre país, de la «Catalunya buida», referint-se molts cops a comarques de l’interior com el Berguedà, el Solsonès o els Pallars. Però, ¿aquest qualificatiu respon a la realitat o simplement és un titular fàcil per captar l’atenció del lector?

No, a Catalunya no hi ha «zones buides». Com diu l’escriptor balaguerí Francesc Canosa en el seu darrer llibre, Aigua a les venes, Catalunya és plena de persones. És cert que les diferències demogràfiques hi són, però el país no cal que sigui repoblat. Només cal que se li apliqui una altra mirada, que no ha de ser sempre la provinent de la gran Barcelona. En aquest sentit, possiblement la pandèmia ha fet que molta gent descobrís indrets que fins ara no coneixia, però la gent sempre hi ha estat i no pas emmirallant-se en allò que succeïa a la capital.

Una altra cosa son els problemes d’infraestructures –ben coneguts al Berguedà– que afecten importants zones de Catalunya. La gran concentració de població a les àrees metropolitanes implica, de retruc, un dèficit de serveis, de rendes i d’ocupació a molts altres llocs del país. La mobilitat quotidiana de la gent que viu en comarques allunyades de Barcelona i el seu entorn més immediat pateix uns impediments greus que dificulten noves oportunitats laborals, com ara el teletreball. I a això hi podríem afegir que l’aposta per un model turístic massificat, que si bé genera ingressos immediats pels sectors econòmics implicats, provoca al mateix temps l’encariment de l’habitatge –perquè es destina principalment a segona residència i no a residència habitual– tancant així un cercle viciós que provoca l’èxode de població, principalment jove, cap a poblacions amb una oferta habitacional més accessible.

Des del Parlament de Catalunya no som aliens a la realitat de la comarca. Ans al contrari, hem seguit amb preocupació reivindicacions com la del manteniment de les prestacions dels serveis sanitaris als centres d’assistència primària dels seus municipis i des dels organismes responsables del Govern s’ha vetllat pel seu manteniment. O també s’ha treballat intensament pel desplegament efectiu de la fibra òptica a tot arreu, una necessitat bàsica per facilitar el teletreball.

El carrilet que va portar la meva mare fins al Berguedà ja no hi és, però no penso que ni el Berguedà ni allò que alguns titllen de la Catalunya interior siguin territoris buits del nostre país. El que cal és dinamitzar-los, invertir amb una visió estratègica i no puntual, i saber promoure els seus punts forts per tal que la gent que hi viu ho faci, com a mínim, en les mateixes condicions i oportunitats que els residents a les grans ciutats.