El 43è aniversari del referèndum de la Constitució ha posat en relleu, més que mai, l’enganyifa en què s’ha convertit allò que havia de ser la llei bàsica que modernitzés l’Estat espanyol. En principi, la Constitució hauria d’haver servit per superar la llarga nit franquista i implantar els estàndards polítics habituals dels països europeus. Seria comprensible que l’adaptació no s’hagués fet de manera immediata i absoluta, sinó amb la velocitat adequada per transformar un país que arrossegava quaranta anys de dictadura. Però la realitat és que, 43 anys després d’aprovar-se la Constitució, l’Estat espanyol encara no és comparable amb les democràcies europees avançades. Hi ha un llast que s’arrossega des de fa molts anys. És el pòsit del franquisme enquistat en els sectors econòmics, judicials, policials i militars, en moltes administracions públiques de tot nivell, etc. Un llegat que s’expressa per mitjà de les diverses dretes que de seguida es posen d’acord per mantenir el domini que sempre han exercit sobre les estructures bàsiques del poder. És l’anomenat «deep state» o «estat profund», que, sense presentar-se obertament a cap consulta electoral, sempre guanya les eleccions i continua dominant la situació. Aquest «estat profund» primer rebutjava la Constitució, però de seguida es va adonar que podia anar-li bé perquè aparentment ho canviava tot, però realment no modificava gran cosa. O sigui que va comprovar que els que manarien efectivament serien, com sempre, ells mateixos.

Ja l’any 1978 la Constitució espanyola no podia pas posar-se com a model de democràcia, per qüestions tan elementals com el fet d’establir una monarquia que només es podia explicar per la voluntat del general Franco de deixar-ho tot «atado y bien atado». Però ara, després de més de quatre dècades sense haver-se reformat ni modificat, és evident que la Constitució ha envellit del tot. I molt més des del punt de vista català, perquè les ambigüitats, imposicions i falsedats constitucionals ja són del tot inacceptables, sobretot a partir de l’1 d’octubre de 2017 i de la repressió posterior que encara dura. Des d’aquella data, en què el conflicte polític entre Catalunya i l’Estat es va fer tan visible, és ben clar que el problema només es podrà solucionar realment en un àmbit que no tingui res a veure amb les competències d’una teòrica i limitada comunitat autònoma i fora del marc d’una Constitució que ja fa molts anys que és anacrònica.

Per arrodonir el tema, només dos exemples que mostren incompliments flagrants del que teòricament és la llei bàsica de qualsevol país. D’una banda, la Constitució afirma taxativament que el poder públic «promourà les condicions necessàries» per tal que tothom pugui gaudir d’un habitatge digne «i per impedir l’especulació». S’ha fet res sobre això? L’habitatge segueix sent un problema molt greu i lluny de resoldre’s. D’altra banda, l’article 3 declara solemnement que «La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». El català ha estat especialment protegit i respectat durant aquests 43 anys? Evidentment, no. Ara mateix encara s’està entrebancant el sistema d’immersió lingüística escolar i limitant l’ús del català a les plataformes audiovisuals. No és estrany, doncs, que l’independentisme, tot i la manca d’unitat, continuï guanyant les eleccions.