L’obligatorietat del salconduit covid per entrar a restaurants, bars, gimnasos i residències ja està implantada. Ha costat molt de prendre aquesta decisió. A mitjans de setembre ja es llegia a la premsa: «El govern estudia de nou la implantació del passaport covid per accedir a determinats establiments». Més de dos mesos després, el 27/11, el Departament de Salut es va decidir a establir-lo.
En realitat, però, la seva entrada en vigor es va ajornar una setmana més, davant de la impossibilitat que els ciutadans el baixessin pel bloqueig del portal La Meva Salut.
La paraula que defineix aquesta situació és la improvisació per part del govern que hauria d’haver previst l’acumulació de sol·licituds del passaport i fer-ne una promoció prèvia, encara que fos preventiva, o fixar un termini més llarg d’aplicació.
En aquest cas, com és habitual per part dels governs en la pandèmia, s’ha produït un comportament a remolc dels esdeveniments, poruc davant les decisions que poden ser impopulars i que, quan les circumstàncies les fan inevitables, es prenen esvalotadament. No es va pensar que moltes persones encara no eren usuàries de La Meva Salut, ni que no es podria atendre l’allau de sol·licituds del salconduit i s’ha perjudicat la població que el necessita, donant una imatge de poca seriositat.
El perjudici ha estat molt més gran als ciutadans, majoritàriament del col·lectiu de gent gran, que no tenen els mòbils ni els ordinadors necessaris, ni saben com moure’s per internet, als que s’ha deixat, una vegada més, exclosos. Se’ls ha dit que els ambulatoris no eren els llocs adients per imprimir el passaport covid, pel perill d’aglomeracions i de col·lapse que es produiria i, al final, s’espera d’ells que pidolin a un familiar o a un amic perquè els hi procuri.
La solució no rau a trobar solucions provisionals i insuficients, com facilitar-lo en els punts de vacunació, perquè l’obtenció d’aquest salconduit és una situació més d’exclusió que s’uneix al maltractament rebut per part de bancs i d’altres empreses de serveis, i per la mateixa administració, que deixen les persones «analfabetes digitals» excloses socialment.
Les gestions digitals es generalitzaran cada cop més perquè aporten comoditat, facilitat i rapidesa, però cal garantir una atenció personal, humana i presencial a les persones que no tenen els mitjans ni les habilitats digitals necessàries. És necessària la implantació d’una xarxa estable d’oficines que facin d’interfície a les persones afectades per la bretxa digital, que les ajudin a fer les gestions telemàtiques.
Que el Sr. Argimon (63 anys), després de tants mesos valorant la implantació del passaport covid, no tingués consciència de les dificultats que molta gent gran tindria per obtenir el passaport, i la poca contestació social produïda per aquesta falta de respecte, sols s’explica per l’edatisme que discrimina les persones velles no considerant-les ciutadanes amb tots els drets.
