En temps de turbulències, tot està en crisi, oimés si qui ha de donar exemple es comporta de manera totalment inadequada. ¿Com no hem de qüestionar el principi d’autoritat a Catalunya, si la majoria dels nostres principals càrrecs institucionals es comporten de manera totalment irresponsable?
Sota quins arguments es poden criticar, i encara menys penalitzar, comportaments incívics, il·legals o directament delictius, quan hem vist presidents i Consell Executiu vulnerant la Constitució i l’Estatut d’Autonomia. Diputats i diputades trencant el jurament fet. Alcaldes i regidors incomplint juraments, lleis i reglaments?
És evident que recollim allò que hem sembrat. Ara i aquí, Catalunya s’ha convertit en un territori sense ordre ni concert, perquè l’exemplaritat ha desaparegut de les principals institucions.
Tenim una presidenta del Parlament imputada per diversos delictes. Posem en qüestió el paper de la policia catalana en totes les seves actuacions, i es dona més credibilitat a qui trenca les normes que a qui les ha de defensar.
Es busquen excuses i justificacions a nombrosos comportaments il·legals sota el principi que s’han fet a la recerca de la independència.
No es veu cap problema a canviar la bandera oficial per altres de partits polítics en qualsevol lloc i moment. Tot està justificat si és a fi de bé. Ens podem passar les normes pel folre si així ho considerem convenient.
Si tot això, i molt més, ha estat moneda corrent en els darrers anys, i encara avui dia és habitual veure incompliments flagrants de les lleis vigents, per què hauríem d’estranyar-nos que qualsevol persona cregui que pot enfonsar la porta d’un pis particular i entrar-hi a ocupar-lo?
Per què no es poden apropiar de béns privats, o públics, col·lectius que van a la cerca d’espais d’oci i lleure? Si el que és teu és meu, en puc fer ús fins que em vingui de gust. Qui ho ha d’impedir? Els Mossos d’Esquadra? Que vinguin que ens divertirem una mica. I pobre d’ells que ens maltractin perquè els acusarem de força bruta, o de maltractaments reiterats.
I pobres d’ells que vulguin tenir raó. És la seva paraula contra la nostra, és lògic que guanyi la nostra. Són representants d’una societat que no reconeixem com a nostra, i les seves lleis no ens afecten. I qui roba, ho fa per necessitat. Si altres trenquen la legalitat, per què no ho poden fer ells? O tots, o ningú.
Podria seguir amb multitud d’exemples de comportaments incívics, contra la seguretat, l’ordre i la llei. Els veiem cada dia, en pobles i ciutats. Hem creat una mena d’impunitat universal de molt difícil solució si qui ha de donar exemple continua fent valer els seus principis, capricis o fanatismes. Qui sembra vents, recull tempestats. Així estem, així anem.
