Fa dies que taral·lejo la mateixa cançó. Em martelleja a totes hores, mentre encadeno activitats de vida corrent, rutines estructurades per àpats, i somnis que es fan i desfan entre sols i llunes. La veueta interior és una frase musical senzilla que irromp el meu pensament. Sorgeix enmig de qualsevol conversa, s’activa de cop, com una rampa que t’estreny el bessó a mitjanit i saltes del llit esperitat, renegues i no pots fer-hi res més que esperar que passi. Té un patró de conducta estable: comença amb unes primeres notes discretes, continua amb un mmmm tímid i esclata amb la frase central que m’enlaira amunt en globus aerostàtic i em deixa en suspensió un instant per davallar-me de nou i, quan estic a punt de tocar el terra, em reprèn suaument i la seqüència recomença.
El cicle es repeteix un parell de vegades fins que la màgia s’esvaeix per inanició. És la mateixa sensació de quan frena la vagoneta de la muntanya russa i saps que ha acabat el viatge. Has de baixar-ne si vols tornar a pujar-hi. Però no sempre deixo morir de gana la melodia i quan la fam és voraç l’alimento expressament escoltant la cançó sencera. I em rendeixo. Em deixo portar i ara soc la fulla de tardor que, en una primera batalla, ha aconseguit desenganxar-se de l’arbre, en una segona, s’ha desprès de l’asfalt, i en una tercera, empesa per un cop de vent inesperat, reviu i vola com mai ho havia pogut fer abans. I aquests dies soc aquí, entremig de fulles que s’envolen, atrapada no només per una melodia, sinó també per l’expressió del cantant que la interpreta. Fins i tot sento el fred que feia el 30 de gener de fa cinquanta-dos anys cap al migdia al terrat de l’edifici Apple Studios, al número 3 de Savile Road, a Londres. Va ser la darrera actuació de The Beatles que recull el documental «Get back». No cal ser fan de la històrica banda per apreciar el valor de les set hores de material inèdit, a estones hipnòtic i a estones avorrit, enregistrat durant els vint-i-un dies que el grup va aïllar-se del món per preparar el seu retorn i que va servir per sentenciar-ne el final. Vint-i-un dies són els que falten per començar un any nou. Els compto al calendari penjat a la porta de la nevera sense acabar-me de creure que els dotze mesos, amb tots els seus dies destacats encerclats amb retolador vermell, hagin passat tan ràpid com els números insulsos que es distribueixen en línies de set perfectament arrenglerades. Aquesta setmana ha fet 41 anys que van matar John Lennon i ja sento com neixen els primers acords de Don’t let me down. Em segresten, em rescaten, em sumo al prec. No em decebis, si et plau.
