No hi posaria la mà al foc, però gairebé asseguraria que una de les pel·lícules de més èxit del cinema en català de tots els temps deu haver estat Les excursionistes calentes, un film rodat i produït per Conrad Son el 1999. Qui l’hagi vista en recordarà la trama: un director de cinema porno passa uns quants dies de vacances a la Cerdanya, on es topa amb una parella que busca bolets, una noia que munta a cavall, unes muntanyenques acalorades... Tot plegat, una comèdia rural protagonitzada per una colla d’urbanites en zel, però amb una oratòria genuïnament catalana, sense el deix xava dels pixapins de la gran ciutat i amb un humor picantó, de teatre de varietats a la catalana. La parella del boletaire, davant la seva incapacitat per trobar ni un trist rovelló, exclama: «Això de buscar bolets és més avorrit que un entreacte del Liceu. I si almenys trobéssim algun espàrrec, ja sabria com distreure’m». I l’espàrrec, si la memòria no em traeix, l’acaba trobant entres les cames del mateix director de la pel·lícula. Si avui faig esment al cinema d’aquest director empordanès és per reconeixe-li l’aportació en la normalització del cinema català, encara que sigui en un àmbit tan marginal i reprovat, on cal destacar també els intents de dignificació del gènere per part de la directora sueca establerta a Barcelona, Erika Lust, pionera d’una altra manera de fer cinema de pit, cuixa i rave des d’una òptica feminista. Se m’acut que, ja que uns dels principals consumidors de cine porno són els adolescents, franja d’edat en què més ha minvat l’ús del català, tal vegada Son i Lust podrien contribuir a redreçar-lo tot matant dos pardals d’un sol tret: fent cinema d’adults per a adolescents amb realisme, delicadesa i humor, i fent parlar els actors i les actrius en un català tan llaminer i encomanadís que, una vegada l’ has tastat, no pots deixar de tornar-hi.
