En plena sisena onada de la pandèmia de la covid-19, els governs d’aquí i d’arreu –amb matisos– s’han tornat a esverar i han començat de nou a anar a les palpentes, intentant una cosa impossible com és aturar l’expansió del virus a base de restriccions aleatòries i clarament contràries a la llibertat individual, sense potenciar, en canvi, el sentit comú i la pròpia responsabilitat. Em refereixo, és clar, a l’exigència de posseir el certificat de vacunació per accedir a determinats espais públics, com si la vacuna fos la panacea. Adverteixo, ja d’entrada, que no soc pas antivacunes de manera genèrica. De fet, com s’explica al llibre Vacunas. Cuando los seres humanos ganamos la guerra invisible, de Graziella Almendral (ed. Urano), aquest ha estat un invent molt eficaç per prevenir i erradicar moltes malalties. Però sí que es facin de manera general i coactiva, sense tenir en compte la situació particular de cada persona i tractant tothom com si fóssim animals de granja. De fet, enmig d’una realitat com aquesta hi ha molta casuística i no és pas el mateix haver passat, o no, la malaltia i, en aquest cas, quin nivell d’anticossos hom pot haver generat. D’altra banda, puc donar fe que analítiques fetes per laboratoris privats perfectament reconeguts que demostren el grau d’immunitat no han estat validats per l’administració de salut pública a l’hora d’emetre el certificat perquè només tenen valor legal les seves proves. Amb la qual cosa hom es veu obligat a vacunar-se sense necessitat. A més, encara que hom ho estigui i es trobi seguint els protocols establerts, fins que no tingui completada les dosis, no es facilita l’esmentat passaport. Tot plegat, doncs, un gran despropòsit.
A Europa ja s’han anat fent manifestacions en contra i a Barcelona fa pocs dies ja han començat a haver-hi protestes similars contra l’obligatorietat de la vacuna per poder entrar a restaurants, lleure nocturn i gimnasos. A banda que hi ha aspectes que són clarament discriminatoris, ja que van contra el dret a la intimitat (donar dades a estranys) quan la llibertat individual de vacunar-se i de rebre, o no, tractament mèdic no s’hauria de perdre mai. Una altra cosa seria que es mantinguessin limitacions d’aforament, distàncies, ventilació, etc. I en esdeveniments massius es poguessin fer testos ràpids in situ. Hom pot dir que no són cent per cent fiables, però les vacunes tampoc. Ni aquestes eviten el contagi, com ha quedat demostrat. Hem tornat a delegar acríticament a l’Estat tota la gestió, i aquest, amb la força que el caracteritza, pretén posar portes al camp a base d’autoritarisme. Amb la típica obsessió burocràtica pel document. La intoxicació de l’opinió pública i l’alarmisme que s’ha generat no han vingut acompanyats d’una explicació que el risc 0 no existeix i que som mortals. Nosaltres també formem part d’aquest món biològic tan mutable i actiu. Un assaig apte per a tothom ho explica amb gran claredat: Som virus, d’Albert Altés, editat per Eumo. Veurem que les pandèmies són, en part, resultat de la civilització. Amb grups humans aïllats i amb poca comunicació no n’hi hauria. És, doncs, un peatge que com a espècie hem d’assumir i conèixer el funcionament de la biologia i de la genètica per fer front als moments crítics.
Insisteixo: la vacuna pot ser un element que ajudi, objectivament, a controlar la malaltia, però la lògica i el sentit comú (sobretot quan hi ha al voltant d’un 80% de gent vacunada més els que l’han passat i es troben poc o molt immunitzats) porta a pensar que unes mesures tan restrictives i discutibles no s’haurien d’implementar de manera general. L’estigmatització de la persona que lliurement no vol entrar en aquesta espiral de medicalització ha estat induïda i determinades normatives s’acosten a l’autoritarisme antidemocràtic. I el seguidisme d’alguns conciutadans que poden caure, convençuts del seu civisme, en la delació de qui no segueix les pautes pot estar vorejant el feixisme. Compte, doncs!
