A la màquina del cafè, a la fotocopiadora o, literalment, al passadís. Aquests espais, i el que en ells succeeix (intercanvis i converses informals i espontànies), són tan importants per a una empresa com els seus despatxos i sales de reunions. Contràriament a l’associació malèfica que moltes vegades se’n fa, el cert és que les converses de passadís no són ni millors ni pitjors que les que es produeixen més formalment en una organització. Simplement són un reflex de la mateixa organització.
En una organització mancada de comunicació i marcada per comportaments competitius més que cooperatius, els passadissos poden ser l’infern de la crítica i la mala fe. No obstant, en organitzacions saludables i amb prou obertura i transparència, els espais i intercanvis informals poden ser oasis de creativitat i resolució de problemes.
Tant és així que en aquest tipus d’organització és altament recomanable disposar l’edifici de manera que faciliti i provoqui aquest tipus de trobades casuals, o fins i tot lúdiques. Empreses en les quals veure dues o tres persones conversant i fent un cafè durant una llarga estona no s’associa immediatament a escaquistes o manca de professionalitat.
Prenent en consideració aquests espais informals, pensar en el teletreball hauria d’anar més enllà de la conciliació, la flexibilitat i la sostenibilitat; que també, i molt!
Fixeu-vos en aquelles empreses en què es fomenta l’intercanvi, en què s’anima a la generació de noves idees i en què es permet que aflorin equips naturals. En aquest cas, el teletreball pot ser molt benvingut si es combina adequadament amb dies de presencialitat. Perquè, no ens enganyem, encara que la majoria de reunions telemàtiques tenen també un món paral·lel (amb converses de WhatsApp o trucades de valoració posterior per part d’alguns dels assistents), el cert és que no es pot ni comparar amb la riquesa de la comunicació (i el safareig) en carn i ossos.
I això em fa pensar en com es pot aprofitar millor el temps, en aquesta nova era híbrida. Personalment m’agraden les reunions virtuals per a assumptes operatius, focalitzats, i normalment amb una durada breu. I faig un incís: les reunions poden durar 5 o 10 minuts, i no passa res; l’estàndard de les reunions d’una hora ens ha fet lents i ens ha adormit. També m’agrada estar a casa per a feines que requereixen concentració i períodes llargs de temps lliures d’interrupcions. Per contra, m’agrada ser a l’oficina quan tinc preocupacions i problemes no resolts (sabedora que algú em sabrà donar un cop de mà), i també per fer una cosa tan rellevant, tant, com socialitzar. Vaja, no fer altra cosa que cultivar la part humana de les nostres relacions. Un aspecte amb un retorn evidenciat en la productivitat de les empreses.
I amb les organitzacions disfuncionals, què fem? Tornant a l’assumpció inicial, en què l’espai informal és un altaveu de la pròpia cultura organitzativa, la recomanació passaria per transformar i modificar el que succeeix en l’esfera formal i explícita. Tractar de modificar i controlar el que passa vora la màquina de cafè no només serà inútil, sinó que contribuirà a aixecar més murs.
