Ja s’acosta el 6 de gener, un dia molt esperat per als infants. En el bagul dels records hi conservo aquell vespre de la vigília quan amb el fanalet de colors a la mà anava a rebre els Reis d’Orient. D’això ja en fa uns quants anys. Les torxes d’aquells patges que acompanyaven els tres reis espargien espurnes d’il·lusió. La tènue escalfor de les teies apaivagava la nerviosa tremolor. Ben abrigat amb gorra, bufanda, guants i abric, guaitava embadalit aquell camió carregat de paquets embolicats amb paper d’embalatge. Quina alegria veure com els desitjos eren satisfets pels reis màgics. Malauradament, però, fins a certa edat: el cavallet de cartró, el patinet de fusta, el trencaclosques de cubs de cartró, l’emmurallat fort-apatxe de fusta amb les seves figures de plàstic (vaquers, indis, cavalls) , el Meccano, el Juegos Reunidos de Geyper, el projector metàl·lic de cine NIC amb aquelles pel·lícules de paper vegetal...

Amb els anys tot ha evolucionat. La cavalcada reial s’ha comercialitzat i aquelles primitives joguines han esdevingut sofisticats artefactes fruit de les noves tecnologies. Els anys van passant, anem creixent, i ara contemplem amb goig els nets ocupant el nostre lloc d’infant.

Tot i tenir certa edat, aquella encisadora flama del fanalet continua encesa i viva. Ara, amb els desitjos renovats, diferents als de la llunyana infància. La innocència infantil s’ha transformat en rebel·lia adulta. Mentre els desitjos dels infants sovint es compleixen, els desitjos dels adults sovint s’eternitzen. Aquelles cartes celestials adreçades a Ses Majestats s’han convertit en reivindicacions socials per als governants.

Uns desitjos possibles d’aconseguir però que la cobdícia humana fan impossibles d’assolir : una llar per als sensesostre i els desnonats ; un plat a taula per als qui no poden menjar ; un treball per als aturats ; la fi de la violència de gènere; la pau que no arriba mai... Any rere any insistim a sol·licitar molta més solidaritat, generositat i fraternitat que acabin amb tanta maldat. Somiem una justícia menys injusta. Anhels difícils de fer-se realitat per culpa de la perversitat. Aquest planeta disposa de recursos naturals, econòmics, tecnològics, etc. per fer viable el que personatges roïns s’obstinen a fer inviable.

Donant una ullada a aquest desconcertant món podem veure-hi milers d’infants que desconeixen la pau del Nadal i de cada dia de l’any. Han nascut, han crescut, i molts han mort, coneixent només la violència bèl·lica. Nenes i nens privats de les il·lusions d’infantesa, condemnats a malviure en vergonyosos camps de refugiats. Infants i adults sentenciats a sobreviure en la misèria.

Tots aquests Reis d’Orient, Santa Claus, Pare Noel, etc. en molts indrets s’han transmutat en detestables polítics que ignoren el patiment de la gent. Mentre els carismàtics personatges nadalencs escampen felicitat, els indesitjables dèspotes espargeixen maldat. Que la perpètua carta demanant més justícia social sigui llegida i atesa per qui correspongui!