Un dels efectes perversos de les posicions ultres és que contaminen les altres posicions de l’espectre polític en la mesura que les estiren cap als seus postulats i desplacen la ubicació del centre teòric. Ho estem veient aquests dies amb el cas de Canet, ja saben, l’escola on els pares d’un sol alumne han obtingut dels tribunals el dret d’alterar el model lingüístic de tota una classe. Les reaccions d’enuig es podien esperar, i els grans escarafalls d’indignació amb què s’han rebut les protestes signifiquen o bé que els escarafallaires ignoren la realitat o que no els importa gens i es guien només pels seus prejudicis. Que els defensors de la immersió lingüística, i els de la simple supervivència del català en un entorn hostil, siguin comparats amb els nazis, i acusats de plantar estrelles grogues al pit dels castellanoparlants, era lògic en l’extrema-extrema-extrema dreta reconquistadora, però no ho era tant que també s’hi apuntés la suposada dreta civilitzada del PP i els suposats liberals d’Arrimadas. L’estratègia tramposa de glorificar el tuit convenient (com si la xarxa no n’oferís milers en sentit contrari) ha guanyat terreny i ara són entorns de suposada tolerància socialdemòcrata els que exigeixen al conseller d’Educació que demani perdó de genolls en nom de tot el Govern. «Condemni si no vol ser condemnat!», clamen els inquisidors. No, no s’ha de restar cap importància a les paraules de Casado dibuixant a Catalunya un règim d’apartheid com el de l’antic règim racista de Sud-àfrica. No se’ls ha de restar importància perquè el pes i la força del PP en la política espanyola i en la creació d’opinió a l’olla de Madrid és considerable, i els seus missatges modifiquen la ubicació del punt de consens. I així, mitjans, polítics i predicadors que en alguns moments semblaven començar a entendre la qüestió catalana, ara s’omplen la boca parlant d’assetjament a una família i ignoren l’assetjament enorme, descomunal, que pateix la nostra llengua pròpia.