Fa uns quants dies a l’Espai Òmnium va tenir lloc la presentació del llibre Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil, publicat per L’Avenç, a càrrec de l’autor Esteve Riambau, que va ser entrevistat pel crític de cinema Jordi Bordas. L’acte va incloure també la projecció d’un noticiari setmanal, de dos interessants documentals temàtics, sobre la transfusió de sang al front, i els ollaires de Breda, on es reivindiquen els valors tradicionals d’un país amb una cultura pròpia, amenaçada pel feixisme exterior, i molt especialment una peça dura amb imatges esfereïdores sobre els bombardejos feixistes del 1938 i els seus efectes devastadors sobre les poblacions civils de Barcelona i Lleida: era un crit desesperat de socors. Es tracta d’un assaig rigorós que reivindica el projecte força desconegut de Laya Films impulsat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat, amb el lema: «El cinema a favor del poble, per la cultura i la llibertat». La productora de caràcter públic, amb Jaume Miravitlles al capdavant des de l’octubre del 1936, en què dirigeix el Comissariat de Propaganda, d’on crearà Laya Films, sota la direcció de Joan Castanyer. Produiran documentals cinematogràfics des del desembre del 1936 fins al gener del 1939, amb un noticiari informatiu setmanal, distribuït arreu de l’estat amb 25 documentals temàtics i amb peces destinades exclusivament a l’àmbit internacional per reclamar l’ajuda de les democràcies occidentals que mai no va arribar. Riambau considera que la productora és un termòmetre perfecte i precís sobre les contradiccions de la guerra civil, especialment a Catalunya, amb discrepàncies ideològiques dins l’esquerra. És el cavall de batalla entre «l’hegemonia anarquista que controlava el sindicat de l’espectacle a Catalunya i l’aliança estratègica formada per la Generalitat republicana amb el president Companys al capdavant i el partit comunista». És una guerra civil interna fins al maig del 1937 en què els anarquistes perden el poder.
A més d’un cinema modern, amb pocs recursos, també feien edicions, exposicions i publicacions. El concepte propagandístic atrau des d’operadors fins a cineastes soviètics, d’altres d’internacionals com Joris Ivens i novel·listes com Ernest M. Hemingway. La tasca de Laya Films se centrava en tres funcions: propagandística i informativa cap a un públic intern peninsular, en una versió en castellà, per això la col·laboració amb la distribuïdora Film Popular del PCE, però també de denúncia, cap a un públic internacional especialment interpel·lat, amb versions franceses i angleses, que han permès recuperar part d’aquells materials. Mentre a Espanya hi va haver un parell d’incendis de laboratoris més que sospitosos, en desaparèixer part del material, altre material se’l van endur a Madrid i no va retornar fins a la Transició. Riambau intenta contextualitzar-ho per explicar què va passar amb aquests materials. Proposa hipòtesis i pistes, però queden interrogants per aclarir. Es tracta d’un material valuós, que representa el 30% de la producció de Laya Films, que cal divulgar. Entre els operadors de la productora cal esmentar els bagencs Ramon Biadiu, de Súria, que havia dirigit i muntat documentals com el bombardeig de Sant Feliu de Guíxols i el de la fàbrica Elizalde de Barcelona. Joan Serra Oller, de Castellbell i el Vilar, va muntar documentals de guerra amb materials de primera mà i noticiaris. També caldria esmentar el càmera barceloní Josep M. Maristany, que havia fet reportatges sobre Manresa i Ripoll.
