A Catalunya la ràdio s’escolta en català i la tele es veu en castellà. Ho diu l’Estudi General de Mitjans, que en la darrera onada confirma el domini de RAC1 i Catalunya Ràdio a molta distància de les altres, i ho diuen els audímetres televisius que només concedeixen a la nostra llengua un de cada sis espectadors. Per què es dona aquesta discrepància? La ràdio (parlem de la convencional) és tota ella paraula, i guanyar la competició depèn de la capacitat de sintonia del comunicador amb l’audiència. L’empatia i la proximitat són factors determinants, i els resultats diuen que els oients volem que ens parlin del que passa a Catalunya; quant a la llengua, a molts ens agrada que sigui la nostra i a d’altres no els fa cap nosa. En canvi, la televisió és una selva en la qual costa molts més diners obrir-se pas. Una gran part del contingut és entreteniment, un territori on el pressupost és clau. Que l’Estat hagi repartit les llicències d’emissió amb criteris espanyols té el seu pes en el desequilibri de l’oferta, però no deu ser tan determinant quan els intents de fer tele privada en català no aconsegueixen reeixir. Més decisiva està sent la mutació dels hàbits de consum cap a les grans plataformes, que no pensen en termes catalans ni espanyols, sinó mundials. Engeguem la pantalla per omplir les hores de lleure, i de vegades no sabríem dir en quin idioma hem vist una pel·lícula, i així no és fàcil que els emissors es gastin els diners en doblatge, i encara menys en producció original. Les xifres de la ràdio indiquen la gran disposició del públic a rebre comunicació en la nostra llengua, per sobre de les preocupants estadístiques d’ús social, però en l’audiovisual la llei del mercat i les economies d’escala provoquen un notable enxiquiment de l’oferta. En aquestes condicions, el futur de la llengua passa per empènyer amb força en sentit contrari. En un entorn aclaparadorament espanyol, que ens limitéssim a practicar alguna mena de bilingüisme simètric tindria efectes pràctics desequilibradors.
