La primera vegada que vaig parlar amb en Felip va ser per telèfon, jo era a la seu del PSC i ell era periodista de Ràdio Ciutat, ho recordo com si fos ara: «Hola, soy Felipe González», i la meva contesta «y yo Alfonso Guerra», aquesta anècdota segur que multitud de vegades l’ha viscut d’una manera o d’una altra, fins al punt que sovint li sents a dir «Felip González, el de Manresa».
Del Felip periodista que passà, no cal dir-ho, per Regió7 i fou corresponsal a La Vanguardia, va evolucionar al Felip assessor, però no va ser un assessor qualsevol, va ser cap de gabinet de l’Alcaldia de Manresa, amb Jordi Valls, i després a Badalona amb Jordi Serra. Sense cap mena de dubte, dues experiències molt bregadores, per un costat recosir diàriament un govern tripartit, i, per l’altre, conviure amb l’oposició més populista i demagògica que havia existit. Per desgràcia, una manera que s’ha fet massa habitual.
Serà per les seves profundes conviccions socialistes, serà perquè ja estava bregat amb mil batalles impossibles, d’aquelles que deixen ferides a la memòria, que en Felip va dir que sí, a la primera, quan se li va proposar que agafés el PSC a la ciutat en el seu moment més difícil, era un moment extremadament crític. La bufetada que els manresans ens havien donat a les eleccions municipals era de les que marquen època. De tenir l’alcaldia a ser gairebé irrellevants amb quatre regidors. És clar, un terrabastall d’aquesta magnitud no passa per un sol motiu. La crisi del 2008-10, l’inici del Procés i també, per què no dir-ho, el dia a dia de l’últim govern tripartit en foren les causes principals. Sigui com sigui, com sol passar en aquests casos, el PSC estava en una disputa interna que el portava a l’autodestrucció. Algú amb seny va pensar en el Felip com a home de pau per refer l’organització, així és com fou escollit primer secretari.
El qui va pensar en ell la va encertar de ple. Com tots, té els seus defectes, però té una gran virtut per la política, és un home de diàleg, en el sentit més ampli de la paraula. Té pocs apriorismes, el que el fa estar molt atent a qui li parla i sempre en sap treure la part positiva. En els debats de grup sempre sap com fer «el» resum, sap extreure el gra de la palla i concreta el que és important. A l’Ajuntament ha fet la seva feina amb nota, ha sabut treure la punxa d’allò que no feia prou bé el govern, ha sabut destapar les veritats amagades i ha sabut dir no quan tocava. Però també ha sabut arribar a acords quan calia en els assumptes de ciutat.
El Felip deixa l’Ajuntament, fa un pas al costat, però no se’n va. Com diria la meva àvia, qui ho té de néixer no ho deixa. El Felip, que un dia va decidir passar del periodisme a la política del món local, continuarà fent política amb el PSC. Mai ha tingut aspiracions fora de l’Ajuntament, però ves a saber quins tombs fa la vida. Del que sí que estic segur és que aviat el tornarem a veure en una assemblea de la PAHC, o aturant un desnonament.
