El conflicte lingüístic està arribant a nivells impensables fa tan sols unes setmanes. I hem de ser ben conscients del que realment ens hi estem jugant. A l’escola, el català no és simplement una assignatura. No és un element més del qual es pugui prescindir sense problemes. No és una curiositat regional que encara s’entesten a fer servir els autòctons del sector nord-est de la península Ibèrica. No és un parlar inculte, pagesívol, adequat només en les celebracions folklòriques. El català és la llengua del país, del nostre país. És la llengua bàsica de la relació entre la gent que hi viu. O hauria de ser-ho. I efectivament ho seria si l’Estat espanyol, que inclou la part majoritària de l’àrea lingüística catalana, hagués tingut realment un comportament democràtic. Però ha estat a la inversa. I no és pas qüestió d’ara, ni de fa pocs anys, ni va començar a l’època franquista. Els intents d’aniquilar el català són de fa molt temps, fins i tot d’abans del 1714. I, tal com hem vist aquests dies, encara duren. Un fet que, com a mínim, permet de fer una constatació positiva: que fins ara les temptatives d’ofegar el català no han reeixit. Però compte que les circumstàncies globals i els nous usos lingüístics –els grans mitjans de comunicació i les plataformes audiovisuals, per exemple– plantegen noves dificultats que no es poden negligir. En aquest moment la situació del català a l’escola no és gens satisfactòria i es veu amenaçada de nou amb percentatges d’ús imposats per decisions judicials. I amb una greu campanya impulsada per l’extrema dreta de Vox, PP i Ciutadans, amb el propòsit explícit d’anar escanyant l’ús del català com a llengua vehicular de l’ensenyament, mentre PSOE i PSC, com sempre, miren cap a un altre cantó.

Sorprenentment, l’intent d’entrebancar l’escola en català i el sistema d’immersió lingüística coincideixen amb un moment d’afirmació i consolidació de la immersió a França. Fa pocs dies que el primer ministre francès Jean Castex, que durant 12 anys va ser batlle de Prada de Conflent, a la Catalunya del Nord, defensava rotundament la immersió lingüística en català que té lloc a Prada i assegurava que permet que els alumnes acabin l’ensenyament bàsic amb un domini perfecte del català i del francès. I justament dijous d’aquesta mateixa setmana, el Ministeri d’Educació Nacional francès ha publicat un «marc aplicable a la promoció de les llengües i cultures regionals de França» per assegurar l’ensenyament de totes les llengües regionals del país i la possibilitat del seu ús en sistemes d’immersió lingüística. Tot plegat amb la finalitat que aquestes llengües siguin practicades i conegudes, i alhora garantir el coneixement suficient del francès. Segons el Ministeri d’Educació del país veí, la nova disposició s’aplicarà de cara a les nombroses llengües que continuen sent parlades a França: el basc, el bretó, el català, el cors, l’occità, l’alemany de l’àrea d’Alsàcia, l’anomenat francoprovençal (repartit entre França, Suïssa i Itàlia), etc.

Davant d’això, què diran els que volen suprimir la immersió lingüística en català, que és la llengua més parlada d’Europa que no té darrere seu un Estat que la defensi? Cal esperar que la manifestació d’avui sigui prou contundent per avergonyir-los. I que s’adonin d’una vegada que no podran fer res per evitar que el català segueixi sent la llengua bàsica del país.