Els qui hem passat una part de la nostra vida en algun altre país repetim tot sovint «com a casa, enlloc». I en plenes festes entranyables, encara més. Faig aquesta reflexió en uns moments en què encara hi ha qui considera adequat tot el que es va fer durant els anys de procés. No s’ha demanat perdó ni s’han reconegut els immensos errors comesos, amb greus i duradors efectes sobre la societat catalana, l’economia, el prestigi i el futur personal i col·lectiu. Hem passat anys de festes entranyables destrossades, i penosos efectes sobre tots i cadascun dels qui hem defensat la democràcia i les llibertats, autèntiques. No les inventades.
I sí, tenim uns fugitius de la justícia establerts a Bèlgica (Puigdemont, Ponsatí, Comín i Puig) i a Suïssa (Rovira i Gabriel). És impensable concedir-los el títol d’exiliats perquè l’exili no mereix aquests personatges. Els qui vam conèixer autèntics exiliats, res no tenen a veure amb aquesta colla. Ni per motius, ni per condicions, i encara menys per situació.
Vull recordar que els tres primers tenen la condició d’eurodiputats, amb uns sous esplèndids, a més d’altres condicions que algun dia coneixerem quan la transparència que proclamen es faci realitat. Quedarem sorpresos, com ens va passar amb les despeses del procés. El quart és diputat al Parlament a l’estranger. Una nova i curiosa situació, mai vista ni mai prevista en el Reglament, mitjançant la qual cobra de diputat sense complir cap de les obligacions del càrrec. Sorprenent, no? No a Catalunya. Som capaços d’això i més.
Pel que fa a les fugides a Suïssa, considero que Anna Gabriel va aprofitar el «momentum» per canviar serrell i ubicar residència en el país helvètic. Si Mireia Boya va comparèixer amb la bossa de roba preparada per entrar a la presó i la van enviar a casa, una cosa similar haurien fet amb Gabriel, que no havia tingut cap càrrec rellevant, i menys de Govern. I no és la primera dona a presidir un sindicat suís. No, no. La primera fou la socialista Ruth Dreifuss, que presidí la USS ( amb un milió d’afiliats) els anys vuitanta. A continuació, fou la segona dona en el govern suís, i la primera dona presidenta (1999).
En fi, a Suïssa poden acollir gent diversa sota tres condicions bàsiques. La primera, disposar d’ingressos sanejats per viure-hi sense problemes. Vol dir, superar els tres mil euros al mes. La segona, complir fidelment les lleis suïsses. No moure’s ni un centímetre de la legalitat vigent. La tercera és no fer cap actuació pública, de cap mena, que suposi incomoditat a les tradicionals i estretes relacions entre Suïssa i el Regne d’Espanya. Per això no heu vist ni veureu mai una concentració, una manifestació. Dintre de casa, facin el que vulguin, a fora, ni ho intentin. De seguida serien expulsades, l’endemà a les 6 del matí (allà comencen més d’hora que aquí).
Uns i altres, de moment, tenen uns bons ingressos i una bona defensa jurídica pagada pels seus partits o altres anònims col·laboradors. Fins quan a fora? Fins que vulguin tornar o fins que la Justícia europea canviï normes i els entregui a Espanya. Si no, esperar els 20 anys de prescripció. Només en falten setze.
