AAlp, a la Cerdanya, s’han reunit per primera vegada els presidents de Catalunya i Euskadi. Ha estat en el marc de la trobada anual de la Comunitat de Treball dels Pirineus. Una cerimònia en què hi ha faltat el d’Aragó, el socialista Javier Lambán. Deu ser per tornar-los el lleig als seus dos camarades sobiranistes. Com sempre, a ell i a tots els altres caps autonòmics els van plantar el dia de la Constitució a Madrid. En l’estada a la Cerdanya, Urkullu va aprofitar per convidar Aragonès a visitar-lo a Vitòria. L’actual cap de l’executiu ho va acceptar immediatament, i va mostrar unes ganes poc dissimulades per anar-hi com més aviat millor.
Els diaris de Barcelona i del País Basc han fet crònica d’aquestes (i altres) obvietats tractades sense gaire recorregut, i n’han destacat les converses mantingudes sobre els fons europeus i, literal, per «repensar el model de l’estat». Dues carpetes poc dependents de les seves atribucions. Miquel Spa, l’enviat de Regió7, ha sabut destacar-ne l’aspecte més important: el tancament des de fa més d’un any d’alguns dels passos fronterers. Les ratlles inexistents però ben reals entre dues preteses eternitats nacionals. Els confins actuals són els de la modificació del tractat de Llívia l’any 1660. Conèixer aquests terrenys és constatar de forma indiscutible el sense sentit de les divisions polítiques.
A causa del coronavirus, fa més d’un any les autoritats frontereres van barrar deu passos secundaris entre els dos països, dos dels quals són en aquesta comarca multinacional. Passar d’un lloc a l’altre ara només es pot fer per la Guingueta, i cal consignar una altra obvietat prèvia: les duanes transnacionals dins de la Unió Europea van deixar d’existir per a les persones amb l’acord de Schengen del 1985. Quan els presidents Sánchez o Macron ho determinen, l’invaliden temporalment. Ho han fet per controlar l’emigració il·legal, per la recerca d’algun terrorista potencial perdut o per les raons actuals: controlar la covid amb clau patriòtica.
Sempre he estat refractari a les divisions estatals fent servir accidents geogràfics com rius o muntanyes. Quan aquestes divisions són la resultant d’un parell de generals fent ratlles en un plànol, el meu rebuig creix. En l’àmbit europeu no serveixen per a res. El contraban ha deixat d’existir i hi ha un hospital transfronterer. Fins i tot són inútils per aturar els contagis de la plaga del segle XXI. A la Tor de Querol segueixen unes prevencions sanitàries, i a Puigcerdà unes altres. Sense lògica ni èxit diferents.
Els camins entre països ara tancats amb blocs de ciment forcen a un pagès i el seu tractor català a fer una volta enorme per anar a llaurar el seu tros occità. Els habitants d’una borda (imaginària) amb el corral canviat de país desesperen per anar-hi a feinejar. Un vaquer no s’ho atrapa amb el bestiar menjant herba catalana o francesa. Els jardiners dels «senyors» de Barcelona o Tolosa malgasten el seu temps creuant el Segre per l’únic pas franc. Sort del passaport europeu.
